dissabte, 1 de novembre de 2014

Paraulotes

Avui m'he proposat explicar-vos algunes d'aquelles paraules que la gent del vi fa servir amb massa naturalitat i que a molts consumidors sonen a xinès.

Tanins: els tanins són una substància secant i astringent que prové dels elements sòlids del raïm (rapa, pell i llavors) així com de les bótes on s'envelleix. Els tanins són part responsable del color, l'aroma, l'estructura i la longevitat dels vins; tensen els llavis, tallen la saliva, deixen la llengua rasposa i confereixen un final amarg als vins (quelcom semblant al que sentiríeu si us possessiu fulles de te a la boca). Els vins blancs tenen menys tanins donat que el seu most té menys contacte amb les pells, en canvi, varietats negres com la monastrell o la cabernet sauvignon tenen tanins ben ferms. Tasteu un bon Bordeus i gaudireu de la cara més elegant i aristocràtica dels tanins.

Mares o "lías": sediments que deixa el vi després de la seva fermentació als fons dels dipòsits. Estan formades per llevats morts, llavors, pells, etc.

Bâtonnage: procés que consisteix amb el remenat de les mares més fines de manera periòdica per tal que el vi guanyi volum i complexitat. És especialment habitual quan els vins blancs es fermenten i/o crien en bóta. Això s'ha fet tradicionalment amb un pal o bastó (bâton), d'aquí el nom.


Criança: aquest terme, aparentment tan obvi i comú, està creant certa confusió. Quan trobem aquesta paraula en alguna etiqueta, simplement ens està indicant que el vi ha passat un temps dins una barrica (sovint al voltant d'un any). No és, en absolut, garantia de qualitat; només ens parla del seu envelliment. Tot i que, teòricament, després de la criança un vi guanya complexitat, això no sempre és així, doncs hi ha vins que no en surten beneficiats. Alhora, cal entendre, que si ens agraden més les aromes primàries pròpies de la fruita, probablement gaudirem més d'un vi jove que no pas d'un criança.

Bouchonné: terme francès que utilitzem per a referir-nos a taps de suro (bouchons) que han alterat negativament les aromes del vi. Li confereixen una desagradable aroma de terra humida o de florit que impedeixen gaudir-ne. El causant n'és una molècula anomenada TCA (tricloroanisol) que infecta un petit percentatge del suro natural utilitzat per a fer taps.

Màgnum: res a veure amb aquell detectiu privat de camises llampants que alguns recordareu. Un màgnum no és res més que una ampolla amb el doble de capacitat que les habituals, és a dir, 1,5 litres. En contra del que es creu popularment, el vi en ampolles màgnum no és millor, però si envelleix de manera més progressiva, donat que la relació aire/vi és menor que en una ampolla de 75 cl. Pot ser una molt bona alternativa per a reunions o celebracions multitudinàries, doncs per si mateixa l'ampolla màgnum crea un ambient festiu i amable.

Cupatge: combinació de diferents varietats de raïm en un mateix vi. Per exemple, podem dir que el cupatge tradicional del cava és: xarel·lo, macabeu i parellada. Quan un vi s'obté d'una sola varietat es coneix com a monovarietal.



Crémant: terme utilitzat per a designar els escumosos francesos obtinguts pel mètode tradicional fora de la Champagne. Podeu trobar crémants extraordinaris al Jura, al Loire, a l'Alsàcia ...

Sulfits: quan trobem "contiene sulfitos" en una etiqueta ens està indicant que el vi conté derivats de l'àcid sulfurós amb l'objectiu de prevenir l'oxidació i assegurar una bona conservació. Els vins naturals s'elaboren sense sulfits i arran d'això sovint desprenen unes aromes ben diferents de les que estem acostumats.

Vi de gel: en alemany "eiswein" (en anglès "icewine"). Vi blanc licorós (hi ha alguns exemples acolorits) que representa la versió més peculiar i espectacular dels vins dolços. S'obté de manera natural als països de clima molt fred (no al Penedès [Gramona!!!]). Per elaborar vi de gel cal fer les veremes de manera molt tardana, ja que cal esperar a les primeres glaçades (sovint al novembre). Els raïms glaçats, es cullen de matinada i es porten a la premsa que sovint els espera a la mateixa vinya (després d'un aclimatament previ d'unes hores). L'aigua que compon el raïm (aprox. 85%) arriba a la premsa glaçada, per tant, l'únic most que en surt és pur xarop, pura essència. Tot i l'enorme quantitat de sucre que acumulen, la seva especial acidesa els equilibra i els torna pràcticament màgics. Els millors exemples els trobareu a Àustria, Alemanya i Canadà. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada