divendres, 10 d’octubre de 2014

Viografia

Ara fa ja més d'una dècada que la meva curiositat pel món del vi va esdevenir una passió.
Jo era d'aquells que simplement prenia una copa de vi de tant en tant. Un bon dia, a la meva dona i a mi, se'ns va ocórrer anar a visitar un celler. Vaig fer unes quantes trucades, però ben aviat vaig descobrir que no seria fàcil: tothom em deia que o bé havia de pagar o bé no era possible. El meu darrer intent em portà de casualitat al Celler Augustus, al Penedès; allà, un noi ben maco em va dir que hi podíem anar en aquell mateix moment i que per descomptat no havíem de pagar res, així que cap al cotxe i en marxa.
Un cop allà, la combinació d'un tracte exquisit, l'impacte de la meva primera vinya i un quelcom que encara avui no aconsegueixo explicar em va captivar per sempre més. No crec recordar, des d'aleshores,  cap dia en què el vi no hagi ocupat un racó dels meus pensaments.
Innumerables visites a cellers i botigues (sempre amb les guies de vins sota el braç), un nombre inconfessable d'ampolles compartides (o no) i una fascinació imparable pel vi van fer que acabés treballant de sommelier a la primera botiga amb cara i ulls a la que comprava de manera regular, el Magatzem del Pont, a Girona. Allà, vaig trobar un espai on seguir aprenent i coneixent el sector de més a prop.
Però els anys van passar i el meu cos no en tenia prou. Un dia, en una visita a en Josep Trallero, al Serrat de Montsoriu, el "bo" d'en Josep em va dir: "mira nano, tu fins que no plantis quatre ceps no entendràs res!!!". D'entrada em vaig escalfar com una mona, després vaig imaginar que el meu desig de saber més i més resultava feixuc i finalment vaig entendre que en Josep tenia raó.


Així, a finals de 2010, vaig portar mostres del terreny que envolta casa meva al Montseny a analitzar a l'Incavi (Institut Català de la Vinya i el Vi). Amb els resultats a la mà, vaig trucar al millor viverista que vaig ser capaç de trobar, i li vaig encarregar 75 ceps de Syrah (SO4/174), la varietat del nord del Rhône de la que feia anys que estava profundament enamorat. Després, va tocar corregir les carències de matèria orgànica que hi havien reflexat les analítiques i, marcar el terreny per tal d'aprofitar al màxim els escassos 75 m2 de què disposava. 
La matinada de l'onze de febrer de 2011, amb un fred que pelava, vaig saltar del llit cap a les 4 del matí després de no haver estat capaç de dormir 10 minuts seguits en tota la nit; el motiu? Els meus ceps m'esperaven amb les arrels ben humides per a ser plantats. L'aventura va durar una mitja hora, doncs, el fred era tal que passada aquesta estona no podia moure els dits. Després de recuperar la temperatura corporal, als volts de les vuit d'aquell matí vaig seguir plantant els meus ceps fins a tenir-los tots a lloc. Indescriptible!!!
Després poda de formació cada any, posar pals i fils, llegir manuals d'enologia i viticultura sense parar, ... i tot això compaginat amb el curs de sommelier a l'escola d'hostaleria de Girona de la mà d'en Josep Roca. Després de superar el curs amb excel·lent i gaudir els campionats de Catalunya de sommeliers, vaig viure unes quantes experiències com a sommelier a restaurants amb estrella Michelin que em van acabar de convèncer de què el meu lloc no era allà sinó a la vinya i al costat d'aquells que com jo un bon dia van sentir curiositat pel raïm. Vaig començar a dedicar molt més temps a la vinyeta de casa i al meu projecte Clos dels Cims. 
El moment més gran de tots, arribà per fi a finals de setembre de 2013, quan vaig veremar per primera vegada els meus propis ceps. Les pluges, les xarxes anti-ocells, la poda i tots els altres sacrificis i maldecaps inherents a una vinya havien valgut la pena; ara era l'hora!!! Les cames em tremolaven, però amb el suport telefònic d'un parell de bons amics enòlegs el vi tirà endavant. El primer contacte amb un most, amb uns llevats, la primera fermentació, ... màgia; aquí vaig entendre de totes totes aquelles dures i llunyanes paraules d'en Trallero. 


Ara ja tinc la complicadíssima collita 2014 fermentada i reposant en garrafes de vidre i, mentre espero que el temps i el fred estabilitzin el vi, he rebut la notícia que la mostra de Clos dels Cims 2013 que vaig enviar de manera poc reflexiva a la Guía Peñín (la guia de vins més antiga i reputada d'Espanya) ha obtingut 86 punts sobre 100. Imagino, doncs, que el fet de veure el vi que la meva filla de 5 anys i jo fem a casa a la guia amb la qual tantes vegades havia passejat com un ximple per bona part de les botigues de Catalunya m'ha fet mirar enrere i amb un enorme somriure recordar que n'és de maca la vi-da.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada