diumenge, 12 d’abril de 2015

Rioja bipolar

Avui dia, quan sentim la paraula “Rioja”, les reaccions són diverses. Hi ha aquells que diuen “oh, no!!!, són molt forts!!!!” (possiblement víctimes de vins amb aromes de cuir i estable); d’altres, pensen “i ara!!!, els Ribera són molt més bons!!!”, inclús aquells que em titllen de boig quan els dic que hi ha vins molt bons a la Rioja. En canvi, són molts els consumidors de més edat o estrangers que tenen els vins de la Rioja com a referents ineludibles. Com és possible tota aquesta varietat d’opinions sovint contradictòries? Ben senzill, de Rioja n’hi ha més d’un.
Potser el primer record que la majoria tenim dels vins d’aquesta denominació és aquell d’un vi de capa mitja-baixa, amb poques aromes primàries i carregat de cuirs, tabacs, ... Els millors exemples d’aquest estil eren i són una delícia un cop passen uns anys a l’ampolla, els pitjors són els responsables de la repulsa que els vins “riojanos” causen a molts consumidors.


D’altra banda, fa uns anys, va aparèixer una nova fornada de vins amb un estil ben diferent. Maceracions més llargues, fruita molt madura (potser massa) i fusta nova: vins parkeritzats o d’alta expressió. Potser intentant assemblar-se a l’emergent, potent i triomfant Ribera del Duero i adaptar-se als gustos dels crítics internacionals, els vins de la Rioja van aparcar bona part de la seva tradició i varen començar a oferir una cara totalment nova. A això cal sumar els “cosecheros”, els “claretes” i els vins blancs; resultat? Un ventall tan ampli d’estils que quan algú parla dels vins de la Rioja és ben difícil saber a quin tipus de producte s’està referint.
Jo sóc dels que pensa que la Rioja podria, inclús hauria de ser la Borgonya d’Espanya. Una zona amb ceps vells i un llarg recorregut històric. Amb varietat de terrers, grans cellers i una frescor i elegància poc habituals en el vi modern. És obvi que ja no és moment per a aquelles llarguíssimes criances d’altra hora, però crec que tampoc ho és per a fer vins d’estil Ribera (un "nouvingut" al món del vi) a la regió que va ser el seu referent a llurs inicis. Solució, lamentablement, crec que no n’hi ha. Cert que tots els estils tenen la seva quota de mercat, però la distància entre un Tondonia i un Predicador és massa gran per encabir tots dos estils sota el mateix sostre.


En un món utòpic, jo advocaria per un punt mig. Un vi on l’acidesa i la fusta mantinguin el seu estatus històric però en equilibri amb la fruita i les aromes més primàries. I, ja posats, un petit percentatge de viura (a l’estil Rhône) per tal de refrescar un punt més el cupatge. En el món real, potser la solució passa per etiquetar els dos estils més habituals sota noms diferents (clàssic i evolució per exemple) o per fragmentar la denominació en petites subregions amb estils comuns, per tal que el consumidor sapiga que esperar dins de cada ampolla. En conjunt però, crec que una "Denominación de Origen Calificada" mereix un perfil de vi identificable mundialment, com succeix amb els vins més clàssics de la Rioja, els vins de la Borgonya o els de Bordeus. Està bé que tothom faci el vi com vulgui, però no sota un nom carregat d'història ignorant la mateixa. Aquesta és per desgràcia una realitat tan habitual a la major part d'Espanya que si no hi ha un canvi molt important urgentment, les denominacions d'origen perdran ben aviat (si no l'han perdut ja) la seva raó de ser. Una DO no és, o no hauria de ser, simplement, un concepte geogràfic sinó un terme que parles d'un estil i d'una tradició.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada