dimarts, 27 d’agost de 2013

Anglaterra 2013

Aquest estiu he estat de vacances a Anglaterra i he pogut tastar uns quants vins difícils de trobar per aquí i conèixer una miqueta més de prop la realitat del sector del vi en aquell país.
El primer que he pogut constatar és que els vins del nou món passen per davant dels de la vella Europa a les lleixes dels supermercats i a les enoteques. També, que el consum de vi anglès és pràcticament inexistent i que els coneixements del públic són considerables.


Donat que l'únic vi anglès que trobava tot i remoure cel i terra era escumós (Nyetimber i poca cosa més) vaig decidir apropar-me a uns dels cellers més populars del sud d'Anglaterra, Wickham Vineyards.
Allà hi vaig poder corroborar diverses coses que no per esperades deixaven de ser interessants.

Treballen amb emparrats ben alts, les maduracions són molt més lentes i fan servir estufes a la vinya per combatre els freds hivernals.
Les acideses al vi anglès són molt més altes que les nostres (d'aquí l'evolució dels escumosos anglesos en detriment dels vins tranquils) i Wickham no n'és una excepció. Hi fan blancs, rosats, negres i escumosos, tots ells amb l'acidesa i el baix grau alcohòlic (al voltant de 11º) com a denominadors comuns.
Treballen amb híbrids desconeguts per a nosaltres com el Rondo, el Triomphe d'Alsace, el Bacchus o la Wurtzer que s'adapten millor a les seves condicions climàtiques, i amb Pinot Noir, amb la que crec poden trobar un camí per créixer.




Els tres vins que vaig poder tastar amb més atenció són el Special Reserve, el Pinot Noir i el Fumé.
El Special Reserve és un vi negre 80% Rondo i 20% Pinot Noir, amb 18 mesos de roure (massa pel meu gust) i segons ells "full body" tot i no superar els 11 graus. Un vi amb molt poc cos, l'omnipresent acidesa molt marcada i amb uns amargs poc integrats.
El monovarietal de Pinot Noir l'elaboren només en les millors anyades i té una mica més d'interès. Recorda lleument a un Pinot o un Gamay del sud de la Borgonya i desprèn aromes de cirera i espècies mostrant-se més rodó i elegant que l'anterior.
Per últim, em sembla destacable l'esforç que han fet amb el Fumé, un blanc de Bacchus i Reichensteiner amb 6 mesos de bóta. Tot i que crec que li falta ampolla, té un nas fresc i el roure li aporta un tacte prou agradable. 

Un cop superat el meu neguit per tastar vi anglès em vaig deixar portar per la inèrcia i vaig tastar vins del nou món. El Foxglove, un Cab de Paso Robles interessant però sobre madurat, a l'igual que el Merlot de Barefoot, també de Califòrnia. Més interessant em va semblar el Duette xilè, un monovarietal de Pinot Noir que podríem definir com l'antítesi del Pinot de la Borgonya; volum, pes i densitat són els seus trets característics però no per això resulta menys interessant. Sucós i llaminer, amb una acidesa fantàstica que feia el conjunt molt rodó.

Després vaig passar a Sud-Àfrica, regne de la Pinotage i em vaig aventurar amb 3 vins més. El Klein Steenberg, un cupatge de Cab. Sauvignon, Merlot i Cabernet Franc al més pur estil Bordeus. Tanins secants i fusta molt sòbria en un conjunt força elegant. El Zalze, cupatge de Shiraz, Monastrell i Viognier. Voluminós i dens, clar exemple dels vins habituals de l'hemisferi sud amb un toc de Viognier al més pur estil Rhône intentant refrescar el conjunt. I per acabar amb el país de Mandela, naturalment, un Pinotage amb una mica de Shiraz que no passava d'agradable.

I, per acabar, un passeig per Oceania. Un Simon Hackett garnatxa vella de McLaren Vale, agradable però menys fresc que d'altres de la zona. Un Oyster Bay Sauvignon Blanc 2013!!!! ple de tot el que podem esperar d'un SB de NZ: acidesa, notes verdes i tropicals i certa mineralitat. I la guinda del pastís, un Riesling amb Botrytis de Tasmania ple dels atributs de la podridura però mancat de l'acidesa que identifica els grans vins botrititzats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada