La italiana picant

Greix, espècies i perfum, aquesta seria una definició alhora ràpida i acurada de la varietat Gewürztraminer; gewürz (especiada o picant en alemany) i traminer (de Tramin, la ciutat italiana d'on prové). 

Per què m'he decidit a escriure un article sobre aquesta varietat? ben simple, perquè crec que pot donar vins atípics i amb moltíssima personalitat i que tot sovint, la maltractem. És ben estrany que una varietat que ofereix aromes de litxis, pètals de rosa, fruita tropical, pebres ... sigui, sovint, qualificada de pretenciosa o inclús de vulgar. 

Una primera errada és jutjar la varietat per alguns dels seus exemples més pobres; m'explico: de qualsevol raïm se'n fa vi bo i vi dolent, i de raïms especials com el Pinot Noir o el Gewürztraminer només se n'obtenen bons vins allà on els ceps viuen feliços i poden expressar-se de millor manera. Així, abans de prendre un gewürz d'una zona on el raïm no viu còmode, millor optar per una altra varietat. I, us estareu preguntant, quines són les millors zones? Per sobre de totes l'Alsàcia, també alguns raconets d'Alemanya, Itàlia i Àustria i, al nou món, a Nova Zelanda i en ocasions a Amèrica i Austràlia. I per aquí a prop? Només al Somontano he trobat alguns exemples correctes i, inclús aquests estan a anys llum dels grans vins alsacians. 

No és, ni mai serà, un vi per a tothom ni un vi per a totes les ocasions. Els millors gewürz pesen, són aromàticament intensos i profundament inflexibles. Els seus ceps són poc productius i per tant poc rendibles econòmicament, fet pel qual n'apareixen poques plantacions noves. A més, també és capritxosa amb l'entorn on creix; només si està còmoda té l'estructura i l'acidesa suficients per a suportar tota la seva càrrega aromàtica; en cas contrari, es torna rude i empalagosa. Requereix un llarg període de maduració (clima fred però assoleiat), no suporta els excesos de calor ni funciona bé amb les barriques de roure, però, a canvi, és capaç d'oferir alguns dels millors vins dolços del món.

En general, el gewürztraminer produeix vins per a consumir joves, encara que un bon exemple d'un Grand Cru alsacià pot envellir favorablement fins a 10 anys. Si l'anyada ha estat massa calurosa, el vi es torna melmelada i els tons amargs proliferen.Si l'evolució ha estat la correcta, el temps transforma la rosa en mel i el seu tacte esdevé pura màgia. Pel que fa els vins dolços de verema tardana o el SGN (sélection de grains nobles) botrititzats, la seva esperança de vida arriba, en ocasions, als 15 ó 20 anys. 

La bona gewürz és diferent a qualsevol altre raïm, però quan no es compleixen les seves condicions, pot semblar un moscatell de segona divisió. Però, ai quan les coses es fan bé!!! bergamota, pell de cítrics ... inclús clau o canyella. L'estructura del vins senzills és més fluïda, però la dels grans vins arriba a semblar oli.

I, com maridem aquesta "freak"? Proveu amb foie, patés, peixos fumats o  un maridatge regional com el formatge munster si escolliu un gewürz contundent.

Si preferiu un vi jove (els alsacians són deliciosos sovint inclús quan el preu fa pensar el contrari), el podeu prendre sol, com a aperitiu, o amb menjar especiat com ara la cuina xinesa o l'índia. Inclús, amb una carn blanca o un formatge lleugerament punyent.

Ja per acabar, algunes recomanacions: cooperativa de Hunawihr (bo, bonic i barat), Zind-Humbrecht (pes i complexitat), Albert Mann (màxima expressió del terroir), Trimbach, cooperativa de Turckheim, Weinbach ... i si voleu un exemple més exòtic, aposteu per un Stonecroft de Hawkes Bay, Nova Zelanda o per algun dels nous vins xilens. Se'm fa la boca aigua!!! Voleu tocar el cel??? ha arribat l'hora de redescobrir la gewürztraminer!!!!!

El Montsant

Una magnífica ampolla de Dido negre 2011 em va transportar al Montsant ahir nit, així que aquest matí he decidit descobrir-vos aquell maravellós racó.

Quatre dades bàsiques per començar:

Any de fundació: 2001

Ha.: 1860

Viticultors: 929

Cellers: 61 (28 al 2001)

Producció: 45760 Hl.

Altitud: 200-700 m.

Clima: mediterrani-continental; hiverns força freds però curts; estius càlids amb notable descens de la temperatura nocturna.

Sòl: heterogeni (argila, sorra granítica, pedres, calç i llicorella) 

Pluviometria anual: 550 mm.

Temp. Mitj. Anual: 15º 

Història

Al Montsant , els romans ja elaboraven vins. La primera expansió de la vinya als territoris que actualment formen part de la DO es va produir durant l'Edat Mitjana, especialment amb la conquesta i repoblació de la zona, fins llavors en mans àrabs.

Durant la cristianització, els monjos cartoixans de Scala Dei (escala a Déu) van potenciar el creixement de les vinyes per tota la zona. Aquí s’originà el nom de la comarca geogràfica: Priorat (terres del prior), en la que actualment hi conviuen la D.O. Montsant i la D.O.Q. Priorat. 

A finals del segle XIX, la fil·loxera va desencadenar una forta crisi al sector. Aquest fet va propiciar l'aparició de cooperatives, a principis del segle XX, que varen contribuir a mantenir el conreu a la zona i evitar la despoblació fins als nostres dies.

La DO Montsant és una terra on el paisatge i el vi han anat de la mà al llarg dels segles. Les seves vinyes velles, autèntics tresors, conviuen amb ametllers, oliveres i pins. Molts elaboradors són joves enòlegs educats en aquesta zona que amb empenta, entusiasme i noves idees, estan portant a la regió cap al futur.

La regió ja havia adquirit renom i prestigi amb anterioritat al seu reconeixement com a D.O. (2001) com la subzona Falset de la D.O. Tarragona, denominació ja existent l’any 1945. En poc més de 10 anys, la DO Montsant s'ha fet un lloc en el món del vi, mantenint-se fidel a una filosofía: el vincle del producte amb el territori. La llavor d’aquest vincle és l’aposta per les varietats autòctones. La garnatxa i la cariñena.

Clima i territori

El clima és la unió de la suavitat mediterrània i el fred de la muntanya mitjana, amb una pluviositat lleugerament superior a les terres del voltant. 

El sòl és ric en minerals. Es poden distingir terrenys calcaris, sorres granítiques i pedregosos de llicorella.

El territori que configura la DO Montsant està delimitat per un semicercle de muntanyes que, vist sobre un mapa, li confereixen una forma singular, coneguda popularment com “el croissant”. Les serres l’embolcallen pel nord i l’oest, i, a l’est, la serralada prelitoral ens anuncia la presència propera del mar. Al sud, el territori es torna més obert vers el riu Ebre, on s'encaminen els rius Siurana i Montsant, que junt amb la riera de Capçanes són els cursos d’aigua que reguen el territori.

L’orografia de la DO Montsant és variada, accidentada i abrupta en general, tot i que es torna suau en algunes zones, especialment cap al sud. També les característiques dels sòls presenten una gran diversitat d’orígens i de composició.

Podem distingir principalment tres tipus de terrenys:

-sòls compactes calcaris, on predominen els materials sedimentaris provinents de l’acció de l’erosió i de la sedimentació dels rius. 

-sorres granítiques, principalment a la zona de Falset. Són terrenys amb baixa proporció orgànica i poca capacitat de retenció d'aigua.

-pissarres, que a la zona es coneixen com a "llicorella". Terrenys pobres en matèria orgànica. 

També terrenys rogencs més compactes, amb un alt contingut en argiles, a la perifèria de la denominació.

Varietats:

-Negres: Garnatxa negra, Carinyena, Garnatxa Peluda, Garnatxa Grisa,  (Cabernet Sauvignon, Syrah, Merlot, Monastrell, Picapoll, Ull de Llebre)

-Blanques: Garnatxa Blanca i Macabeu (Chardonnay, Moscatell, Parellada i Pansal)

Potser no té els sòls ni els espectaculars microclimes de la veina DOQ Priorat, però elabora vins de moltíssim caràcter, amb estils i preus molt més asequibles.

Sens dubte, una de les regions que més ha progressat darrerement. Vins més frescs i fruitals que al Priorat però sense perdre carácter ni mineralitat.

Vins negres

Sens dubte el producte estrella de la zona. En general, foscos, afruitats, carnosos i amb un important component alcohòlic tot i que amb menys volum i contundència que al Priorat.

La garnatxa negra té un perfil aromàtic molt sensual, de gran complexitat, i produeix vins ben estructurats. La carinyena o caranyana, també anomenada Samsó, és aromàticament molt intensa, i produeix vins de grau moderat i amb molt bona acidesa.

Vins blancs

Es distingeixen per la sedositat, l’estructura i per aromes elegants i sutils. Càlids blancs joves i vins fermentats en barrica més densos i complexes, amb molts més matisos i evolucions en el tast.  Aquests darrers, amb el temps esdevenen cremosos, minerals i molt amplis i resultan tremendament versatils a nivell gastronòmic.

Vins rosats

Han anat guanyant presència  amb els anys. Són intensos en nas, sedosos en boca i destaquen per les seves aromes fruitades. Habitualment les varietats més utilitzades són la garnatxa i la syrah, una varietat que no és autòctona però que s'ha adaptat molt bé als terrenys del Montsant. En boca, els rosats de Montsant acostumen a ser molt afruitats, amb presència de fruites del bosc; potents però elegants al mateix temps, golosos i amb caràcter.

Vins generosos

D’altra banda, són de llarga tradició en aquest territori els vins generosos. Dolços, rancis i misteles han recuperat en els darrers temps el seu antic prestigi com a producte gourmet.

Els vins dolços s’obtenen a partir de raïms sobremadurats als ceps. Solen ser untuosos, densos i amb aromes a panses i fruita confitada. Sovint, resulten sorprenents, donat que són molts els consumidors que no estan acostumats a veure un vi dolç negre ni al seu contrast d’aromes i sensacions.

El vi ranci és un vi de licor tradicional, molt singular i típic de la zona, de criança oxidativa en envasos de fusta de roure, a partir de vins blancs o negres d’uns 12%, fins a obtenir vins de entre 15-20% de grau alcohòlic. Donat que una part del vi es perd per evaporació, a cada collita s’hi afegeix una part del vi de l’anyada. Per tot plegat, un tresor que cal recuperar.

La mistela s'obté a partir del most de raïm al que s'afegeix alcohol vínic, que atura la fermentació, obtenint un vi dolç amb una graduació alcohòlica entre 15% i 20%.

Vermuts

Tot i que no pertany exclusivament a aquesta D.O. sino més aviat a tota la província de Tarragona, val la pena mencionar una altra de les joies clàssiques de la zona: el vermut. Elaborat seguint les receptes tradicionals de la comarca del Priorat, sovint a base de garnatxa blanca, macabeu i Pedro Ximénez macerades amb més de 100 herbes aromàtiques i sovint envellits en bóta.

Kosher

Es tracta d'un vi elaborat segons la Llei Jueva. És consumit per les principals comunitats hebrees del món. En hebreu, "kosher" significa pur i es refereix a que tot el procés d'elaboració ha estat certificat per un rabí o per una persona autoritzada per la comunitat jueva seguint les seves pròpies normes. En el conreu no s'utilitzen substàncies químiques. Cada trasbals del vi i cada operació del celler ha d'estar supervisat per la persona designada, evitant la utilització de gelatines en la clarificació del vi. Per a la fermentació s'utilitzen únicament els llevats autòctons, procedents de la pròpia pell del raïm.

El celler de Capçanes elabora el Kosher més reconegut, el Flor de Primavera, Peraj Ha'abib. Tant el vi com la visita al celler són tremendament recomenables.

Preus

- La majoria de vins es mouen entre els 5 i els 35 €.

- La franja entre els 12 i els 25€ ofereix valors segurs.

- Els BIB (bag-in-box) de “El Masroig” o de “El vi a Punt” ofereixen vins molt correctes a un preu fabulós!!!!!

Els millors preu/plaer

-Dido blanc i Dido negre; terroir a l’abast de tothom. Potents, saborosos i fàcils d’interpretar.

-Blanc d’Orto Brisat; intensitat i frescor. Crema, mantega i fruita blanca.

-L’Heravi negre jove; pura fruita per a totes les butxaques.  

-Costers del Gravet; fruita madura, espècies dolces, roure cremós i mineralitat abundant. Una joia més del Celler de Capçanes.

-Blau i Can Blau; inmillorables cupatges de garnatxa, samsó i syrah, equilibrats, llargs i saborosos.

Les joies de la corona

-Teixar; vi negre de garnatxa peluda de dimensió extraordinària. Elaborat a partir de ceps vells i defugint excessos de fusta; fluid, equilibrat i sofisticat. Elegància és potser, la paraula que millor el defineix. Notes mentolades, centre de mora i final de fum i caramel.

-Les Tallades de Cal Nicolau; Picapoll negre, varietat molt particular, elevada a l’enèssima potencia.

-Peraj Ha’abib – Flor de Primavera; vi kosher elegant i llaminer com pocs.

-Venus La Universal; especiat i fresc, ens mostra el millor del terroir del Montsant.

-Espectacle; monovarietal de garnatxa fruit de ceps centenaris arrelats a unes pendents impossibles. Elegant, madur i de gran complexitat. Floral, lleugerament cítric i  especiat, amb gran expressió de fruita i balsàmics. Saborós, fluid, estilitzat, equilibrat i mooooolt llarg.

-Trossos Tros Negre: espècies i torrats sobre un fons potent, saborós, torrat i de tanins madurs.

Personatges

Sens dubte, la Sara Pérez i en René Barbier (Venus la Universal) són dues de les cares més reconeixibles del vi del Montsant. Fills de dues famílies històriques de la comarca, abanderen l’amor pel terreny i una manera de fer del tot planera.

L’altra figura indispensable és en Joan Asens, mà dreta durant 17 anys del ja mític Álvaro Palacios a la D.O.Q. Priorat. Cofundador del celler Orto Vins, i quarta generació d’una dinastia vitivinícola, coneix com pocs les virtuts d’aquests terrenys.

Bé, fins aquí el viatge al Montsant. Espero que n'hagueu gaudit i que no oblideu visitar la Fira de Falset. Salut!

El Cava fa cremor, millor Champagne!!!

Imagino que molts de vosaltres haureu sentit o inclús pronunciat la frase: "el Cava fa cremor, millor Champagne!!", oi?

En primer lloc cal dir que sovint la comparació no és del tot justa, donat que molts consumidors difícilment gasten més de 10 o 12 euros en una ampolla de cava però en paguen 40 per qualsevol Champagne, sense problemes. Proveu a comprar cava de gama alta (al volts dels 30€ i compareu). Un Recaredo Brut de Brut per exemple, en lloc del prescindible Moët & Chandon.

D'altra banda, cal deixar molt clar que Cava i Champagne comparteixen només el mètode d'elaboració (méthode champenoise; 2a fermentació a l'ampolla) i divergeixen en tots els altres factors. Regions diferents amb terrenys i climes que no tenen res a veure i raïms diferents (el Cava tradicional 3 varietats blanques, el Champagne 1 blanca i dues negres). Així, és fàcil que us agradi més un producte que l'altre, però, com pràcticament sempre, es fa difícil generalitzar al respecte de la millor qualitat d'un o altre.

Tenim l'hàbit adquirit de comprar Brut Nature (que sembla que és el bo!!!) i res de Brut (que és poca cosa!!!). Això és totalment erroni!!!! L'única diferència entre l'un i l'altre és que el Brut és lleugerament més dolç. Per tant, si volem Cava per a postres o si en general el Cava ens resulta massa sec potser hauríem d'optar per un Brut (i sense por; bona part del Champagne és Brut i ningú s'ho qüestiona) o inclús per un Cava dolç si ho maridem amb dolços; alhora, l'extra de sucre ens ajudarà a reduir la sensació d'acidesa que molesta a alguns estómacs. En aquests casos, també us recomenaria comprar Gran Reserva; la criança més llarga en ampolla fa que l'acidesa estigui més ben integrada en el conjunt i que la bombolla sigui més petita, fets que contribueixen a una major amabilitat del vi.

Per acabar, permeteu-me insistir en contra de l'altre gran tòpic: "el Cava al congelador". Feu això només si el vi és molt dolent i no el voleu percebre; en cas contrari, és a dir, si voleu gaudir de les aromes del Cava, la temperatura de la nevera és suficient.

Ah!, i no oblideu que els rosats són també molt interessants (tasteu un De nit de Raventós amb un pa amb tomàquet i pernil) i que a altres zones de França fora de la Champagne (Crémants, Clairette, Blanquette ...) així com a d'altres països (Itàlia-Prosecco o Alemanya-Sekt mètode tradicional...) hi ha també una fantàstica tradició d'escumosos que val la pena descobrir (i, no!!!, no vull dir Lambrusco!!!!).

I com a bonus track, unes quantes suggerències:

- Champagne: Pol Roger, Louis Roederer, André Clouet (R), Billecart-Salmon (R), Ruinart, Bollinger.

- Cava: Recaredo, Rimarts (GR), Raventós i Blanc, Albet i Noya, Castellroig, Oriol Rossell. 

Ca la Ruscalleda

Ara farà prop d'un mes, la meva meravellosa dona em va fer un regal d'aniversari ben especial: un dinar al Restaurant Sant Pau de la Carme Ruscalleda; podeu imaginar la il·lusió que em va fer!!!

Poca llum i una decoració molt amable feien del lloc un espai ben agradable i acollidor. Tenia moltes ganes de començar a tastar el menú degustació amb maridatge de vins que havia demanat. Potser per això, vaig pensar, el servei em resultava lent i les pauses entre plats incomprensiblement llargues, però uns plats després aquesta primera sensació va quedar del tot constatada.

Platet rere platet, la meva dona i jo compartíem comentaris tipus "està bo, però no és res de l'altre món". Pel que fa al sommelier, cal destacar que ens portava el vi per a cada plat sense dir-nos què era fins a haver acabat la copa, fet que ens va mantenir prou entretinguts mentre esperàvem el següents plats. Així, jugant a encertar els vins, cosa que vaig fer només a mitges, anava acumulant sensacions similars a les dels plats: tot correcte, però res sorprenent o extraordinari.

Després de dues o tres vegades de ser preguntat respecte als maridatges pel sommelier vaig decidir ser moderadament franc amb ell, fet que no va encaixar del tot bé. Simplement li vaig comentar que alguns em semblaven desequilibrats, com el del miso i el foie amb l'extraordinari generós sec d'Alella, on evidentment el vi quedava molt per sobre del plat.

La resta de comentaris me'ls vaig guardar per la meva dona i per tot aquell que llegeixi aquestes línies. Crec que el món del vi és enorme, i tot i estar d'acord amb afavorir el vi català, alguna referència d'altres contrades m'hagués agradat. Alhora, penso que tot i que el Penedès és una regió gran i plena de vins ben diversos, posar-ne quatre en un menú resulta una mica excessiu; especialment, si entre ells es troba el Vittios, un vi dolç que no ha estat mai entre els meus preferits.

Per descomptat, bons vins com el ja mencionat Generós Sec, el Quatre Xarel·los de Mas Candí o el Ctònia de l'imprescindible Jaume Serra sí estaven a l'alçada tot i no sortir especialment beneficiats dels seus respectius maridatges. Altres, com el Blankaforti de Jordi Llorens, o El vesper de la Gloriosa em semblaren vins peculiars, però d'aquells que requereixen una explicació per acabar-los d'entendre, i jo sóc dels que defenso que un vi ha de parlar per si sol.

Arribades les postres, vàrem anar a la terrassa on ens van portar un bonic drac confeccionat amb diferents galetes, algunes d'elles força bones. No hi havia maridatge previst en aquest cas, així que li vaig demanar al sommelier un vi dolç per tancar l'àpat amb un bon gust de boca. Clos Saint Théobald 2001, un Grand Cru Alsacià de Pinot Gris.

Bon final per a una experiència emocional que es va quedar en gastronòmica. Algunes anècdotes acumulades com ara que la noia que ens porta el pa ens explica que el fan a Argentona, el meu poble natal però no sap dir-me a quin forn, o que una cambrera andalusa en pràctiques em diu "ya le digo yo a mi abuela que los catalanes no sois tan malos".

Amb tot, vaig gaudir l'experiència. La companyia de la meva dona i la il·lusió amb què havia mantingut en secret el meu regal m'omplien de felicitat, però crec fermament que d'un restaurant amb els preus i el prestigi del de la Sra. Ruscalleda cal esperar-ne alguna cosa més.

VINS DE TALLER

Ahir vaig estar de visita en un petit celler a Siurana d'Empordà: Vins de Taller.

El seu nom ja sembla indicar que alguna cosa té d'especial, i de fet no n'és una, sinó vàries. 

Es tracta d'un celler que tot i trobar-se a l'Empordà no pertany a la Denominació d'Origen Empordà; per què?, primer, perquè Siurana no en forma part i, segon, perquè fan servir algunes varietats no autoritzades pel consell regulador.

Després d'un parell de mails i contactes telefònics, em va rebre en Guillem Parres, el director tècnic del celler. La primera impressió fou la d'un noi afable, obert, atent i amb moltíssimes ganes de créixer; algú que no deixa d'escoltar i, segons m'explicava, de llegir tant com podia.

Tot i estar ben enfeinat, ja que avui precisament inauguren la botiga del celler, la visita va ser ben agradable. Després de fer-me cinc cèntims del projecte Vins de Taller, vàrem visitar la sala de fermentació i les barriques, de les quals vaig poder tastar un deliciós malbec i un marselan ben llaminer.

El celler produeix sis referències i està certificat amb el distintiu CCPAE de cultiu ecològic. Un cop acabada la verema, fan passar un ramat de xais per la vinya que neteja el terra de restes de fulles i raïms i proporciona adob per a la nova anyada. Alhora, entenen la vinya com un cultiu més, integrat entre un conjunt d'altres espècies amb les quals els ceps estableixen una extraordinària simbiosi.

Vinifiquen els diferents varietals per separat i decideixen els cupatges cada any en funció de l'evolució del raïm, en un esforç més perquè la natura decideixi com ha de ser el vi.

Després, i sense deixar de xerrar de vi un sol instant, ens vàrem dirigir al que avui serà ja la botiga i vam tastar tots els vins que elabora Vins de Taller.

El primer el PHLOX'13, un cupatge de roussane, chardonnay i marsanne sense criança amb unes delicioses notes a plàtan i fonoll.

Després, una de les joies de la casa, el BASEIA'12. Aquesta anyada, a més, fou doblement especial, donat que en lloc del cupatge habitual de viognier amb alguna altra varietat internacional, l'anyada 2012 es va embotellar com a monovarietal de viognier. Fermentació parcial en bóta i 4 mesos de criança amb battonage per a arrodonir un vi especial i diferent, sedós, amb un gran equilibri entre flors blanques, fruita madura i espècies dolces.

Torn tot seguit, pel GRIS'13, un rosat monovarietal de marselan (encreuament entre garnatxa i cabernet sauvignon molt ben adaptat a l'Empordà). Clàssic color pell de ceba per a un vi delicat, amb aromes de maduixetes silvestres i subtils notes vegetals. Fresc, amable i amb un final lleugerament especiat.

Arribà l'hora dels negres, el primer el GEUM'13, un monovarietal de merlot amb un lleuger pas per bóta de tres mesos. Fruita i balsàmics sobre un fons de pebrot típic del merlot. Bona estructura i pas amable per a un vi molt versàtil.

Següent pes pesant, el Siurà'10, un cupatge majoritariament de marselan i merlot amb una petita aportació de cot (malbec). Vi amb molta extracció, carnós i de tanins presents però amables. Fruita, espècies i balsàmics a parts iguals. Vi de llarg recorregut.

I, per acabar, el LEA'12, un vi dolç monovarietal de cortese (varietat italiana), un clar homenatge als orígens de la dona de l'Antoni Falcón, el propietari. Després d'una lleugera criança de 3 mesos en bótes de tercer any, el vi resultant es mostra ple de fruita sobremadurada, mel i herbes. Molt i molt llaminer però fresc alhora. Tal com explicava en Guillem, terrible acompanyant una mica de foie amb melmelada de mango i taronja o un bon formatge blau. Sens dubte, un final fabulós per a una tarda deliciosa.

Després de saludar l'Antoni i acomiadar-me d'en Guillem que encara semblava tenir molta feina per davant, vaig voler apropar-me a les vinyes per tal d'acabar de copsar el projecte Vins de Taller. La imatge en arribar fou magnífica; allò semblava un veritable jardí perfectament integrat en l'entorn. Vaig passejar per entre les fileres de ceps, vaig fer algunes fotos i no vaig poder evitar mossegar quatre grans de raïm.

De camí cap a casa, i mentre pensava en l'article que ara llegiu imaginava també el futur de les vinyes i el celler que acabava de visitar; sens dubte el present del celler és ja magnífic, però quan aquests joves ceps es tornin gruixuts i plorin amb moderació, Vins de Taller pot ser una de les cases imprescindibles de l'Empordà.

El món del vi a ... Finlàndia!!!

Com ja us podeu imaginar, a Finlàndia no es produeix vi, almenys, de moment. No obstant això, després de passar-hi uns quants dies he fet algunes descobertes realment curioses.

Els finlandesos tenen un elevat consum alcohòlic per càpita, tot i que la sensació és que tiren molt més de cervesa que de vi. Als supermercats, per exemple, tenen infinitat de cerveses de diversos orígens, però només vi sense alcohol. Paral·lelament, als mateixos centres comercials i al carrer, tenen botigues de vins i licors, o més aviat botiga, donat que l'única que sembla vendre aquest tipus de productes és una cadena anomenada Alko.

Al centre comercial on fèiem la compra, hi havia, per descomptat, un Alko on vaig entrar a donar un cop d'ull. Primeres impressions? els preus eren, òbviament, més alts (res decent per sota de 15€), els vins del nou món ocupaven aproximadament un 50% de la botiga; Xile, Argentina i Austràlia especialment. La vella Europa l'altra meitat, Espanya, Itàlia i sobretot, França. Botiga amb un bon assortiment i plena de vins atractius i curiosos (monastrell australià, carinyena xilena, i un extraordinari tannat uruguaià entre d'altres). Al segon dia, vaig començar a xerrar de vins amb el noi de la botiga, un sommelier (amb una bona formació, no com succeeix sovint aquí) molt agradable. La conversa era amena i l'estona passava volant; mil i una coses interessants em va dir.

Em comentava que el consumidor finès estava encara molt lluny del nivell de l'espanyol i que ells esperaven ser en aquest punt en uns anys (que bé ens aniria a nosaltres pensar així i deixar de mirar-nos el melic, vaig pensar). Un dels vins preferits de la seva clientela era el Campo Viejo de la Rioja; l'estil clàssic encara té molts seguidors arreu. Aquests vins, compartien lleixa amb d'altres tipus Ad Fines o el GO, un meravellós godello de Soto del Vicario que no vaig poder evitar recomanar al meu apreciat sommelier, fet al qual ell va respondre dient: "oh! is it that good? I must take it home then, it's the last bottle!". 

Uns dies després, en una escapada a un petit poble costaner, ens vam aturar a una sidreria que ens havien recomanat. La sidra era exquisida, però hi vaig trobar quelcom que encara em va agradar més: "vins" fets de fruits del bosc; veritables delícies!!!!! Carregats de fruita i acidesa. Vi blanc sec de groselles blanques que feia pensar inevitablement en els rieslings alemanys o el meravellós dolç de groselles negres que teniu a la foto acompanyat de la típica tassa lapona. Un únic inconvenient, no tenir prou diners per emportar-me tot el vi cap a casa.

En conjunt, un viatge fantàstic a un indret del món ple de bellesa, en el que, com de costum, no vaig poder estar-me de prendre algun vinet.

Fins a la propera.

Kiitos!

Vins antinaturals

Després de molt de temps sense escriure he decidit tornar-hi. Els mesos m'han donat l'oportunitat de tornar a omplir la motxilla de temes dels quals realment necessito parlar.

Com ja haureu endevinat pel títol, avui toquen els vins naturals. Per què l'he titulat "antinaturals"? Aviat ho descobrireu.

Sabeu que els vins naturals són aquells que porten l'ecologisme un pas més enllà, vins que defensen la mínima intervenció de l'home. Es pretén que el raïm s'expressi de la manera més espontània possible, sense tecnologia i sense química; prescindint inclús dels sulfits, el conservant habitual.

Succeeix però, que en eliminar els sulfits, el vi queda desprotegit i sovint pateix processos indesitjats que el porten caps als defectes. Les olors avinagrades, a sidra o a estable són habituals en un bon nombre d'ampolles naturals.

A més, sovint, l'absència de protecció fa que les aromes del raïm s'allunyin del perfil varietal habitual, dit d'una altra manera una tempranillo deixa de fer la clàssica olor de tempranillo. Alhora, resulta bastant més difícil endevinar la procedència del vi, ja que les aromes derivades de l'elaboració natural emmascaren bona part de la informació del terroir.

Arribat a aquest punt, potser esteu pensant: "aquest és anti vins naturals!!!".

Al contrari!! Trobo que els intents que s'estan fent en aquest sentit són lloables i entenc l'objectiu dels mateixos. És més, he begut alguns vins naturals extraordinaris. On sí m'enervo, és quan arribem a oblidar, apartar, o criticar els vins ara anomenats "convencionals". En alguns sectors, s'està començant a instaurar la idea que només els vins naturals valen la pena i que prendre vi convencional és clar indicador de desconeixement o inclús de baix llinatge. 

El no intervencionisme és una idea fantàstica, l'ecologia al camp absolutament necessària, i buscar nous camins en el món del vi fonamental, però no per això hem de tolerar vins amb defectes pels quals fins no fa massa haguéssim fet retirar l'ampolla al restaurant. Ja existeixen al mercat un bon nombre de vins naturals molt nets aromàticament i veritablement estimulants i sorprenents, però lamentablement, encara conviuen amb moltes altres ampolles plenes d'aromes que farien tirar enrere el gruix dels consumidors.

Conclusió? Crec que el vi natural té encara un bon camí per recórrer i que ni tot el vi natural és bo, ni tot el vi "anti-natural" és dolent. Gaudim de cadascuna de les ampolles sense prejudicis i escollim lliurement allò que més ens complagui. Salut i vi!