diumenge, 1 de novembre del 2015

Vins i "postureo"

Fa unes setmanes que corre per la xarxa un vídeo que de ben segur molts haureu vist. Es tracta d'una gravació en què diferents persones tasten un vi i emeten el seu judici al respecte.
Tot plegat però, té trampa. El vi que se'ls ofereix és vi a granel, vi d'un euro el litre del Priorat. Després, es demana als tastadors que opinin al respecte. Tot i reconèixer alguns reputats amants del vi i la gastronomia entre les víctimes de l'engany, alguns mostren la seva fascinació pel vi i el descriuen en termes elogiosos. 

Com no, el vídeo ha estat compartit per tothom a internet i les crítiques no s'han fet esperar. Jo mateix admeto haver quedat sorprès per alguns dels comentaris dels tastadors, però després d'una mica de reflexió al respecte, crec que el judici que entre tots n'estem fent no és correcte. 


En primer lloc, no hem tastat el vi i, per tant, es fa difícil saber si era bo o no; recordo, per exemple, que fa uns anys en Robert Parker va donar 90 punts a un vi gallec d'un euro i, és innegable que el gran Bob, de vins en sap una mica.
En segon lloc, l'experiment es va fer en un entorn ben especial, un tast de La Renaissance des Appellations, on la majoria de vins eren particulars i ben diferents dels que la majoria de consumidors acostuma a beure, fet que crea una certa predisposició a jutjar els vins de manera elogiosa.
Potser també els entrevistats havien tastat un bon nombre de vins anteriorment, amb la qual cosa el llindar de percepció es veu sensiblement afectat. 
En fi, se m'acuden un munt d'atenuants que podrien disculpar als tastadors. 

L'errada, tal com jo ho veig, no està tant en el "què" diem sinó en el "com" ho diem. Tots sabem que el vi és un producte viu i per tant canviant i, que la diferència entre bo i dolent és, en bona mesura, una qüestió ben subjectiva. És precisament tot això el que ens hauria de fer apropar al vi amb prudència i sense grandiloqüències. Cal ser més mesurats en opinar i fer-ho amb un llenguatge més planer; no en sabem tant com ens pensem i, si mirem el vi des de massa amunt, la caiguda pot ser forta!!!



dissabte, 17 d’octubre del 2015

Hipster wine

De vins, com de hipsters i, de tantes altres coses en aquesta vida, n'hi ha de més i menys autèntics. La cultura alternativa ha existit sempre com a reacció al mainstream i als convencionalismes.
La gent ha tingut sempre inquietuds i necessitats emocionals i artístiques, ara bé, la manera de satisfer-les no ha estat sempre igual de genuïna. Tal com alguns "hipsters" passen hores prefabricant els seus looks absolutament meditats i intencionats, hi ha també tot un seguit d'elaboradors de vi que estan optant per tendències alternatives de manera massiva.


Qualsevol persona que tingui una mínima connexió amb el món del vi, haurà notat tota una sèrie de canvis en la manera de fer d'un bon nombre de cellers darrerament; els principals: l'ús de les àmfores de terrissa, l'absència de sulfits i l'exclusió de les varietats "no-autòctones".
Aquestes pràctiques, molt lloables i que sovint requereixen grans esforços per parts dels elaboradors, han arrossegat tota una sèrie de productors com si d'una tendència més es tractés. És d'admirar la tasca d'aquells que seguint una evolució en el seu pensament i la seva manera de fer, han anat creant un discurs propi que els ha portat cap als vins naturals o els ous de ciment, però en alguns casos, darrere d'aquest nou estil de vins no sembla trobar-s'hi més que la voluntat de seguir un impuls que està esdevenint tendència. Fins fa quatre dies, es podien comptar amb els dits d'una mà els elaboradors de vins naturals de qualitat, ara, en canvi, n'hi ha per tot i, a més, sembla que tots els seus vins són meravellosos; curiós, no?

És clar que les àmfores aporten frescor i afavoreixen l'evolució d'alguns vins, però no ho és menys que fins fa quatre dies l'inox í la fusta semblaven els materials perfectes per a l'elaboració de vi. Igualment, és absolutament cert que els vins sense sulfits ben fets són veritablement impactants i expressius, així com els elaborats amb algunes varietats recuperades o els emparats sota l'agricultura biodinàmica, però no tots.


Quan un celler passa de l'agricultura convencional a la biodinàmica sense haver passat per l'ecològica, o quan d'un dia per l'altre llença tots els inox i les barriques i fa una comanda de terrissa sense haver microvinificat abans amb aquest material, el salt sembla massa brusc per amagar una reflexió. 

En ocasions, arriba a indignar-me el talibanisme que s'està instal·lant en alguns sectors pel qual totes les elaboracions "tradicionals" han deixat de tenir valor. Sembla que si no prens vi biodinàmic, fet en àmfora i sense sulfits no ets ningú i, pobre de tu que se t'acudi dir que t'agrada el syrah, ets home mort; el sumoll ha de ser sempre millor pel fet de ser autòcton, encara que verdegi a distància, tant hi fa. La discussió sobre què considerar o no considerar autòcton la deixarem per un altre dia.

Resumint, canvis en el món del vi tants com calgui per seguir millorant allò que tant estimem, però sempre des del sentiment personal i no des de les tendències sectorials. Ah!, i tots aquells que no vulguin passar pel mal tràngol de prendre una ampolla de vi amb sulfits o amb criança en bóta, si us plau, que no dubtin en fer-me-les arribar; ja m'ocuparé jo de fer-les desaparèixer.

dissabte, 29 d’agost del 2015

Patates fregides i raïms

Poc em podia jo imaginar quan vàrem decidir anar de vacances a Bèlgica, l'imperi de la patata fregida, que hi acabaria trobant un dels cellers més meravellosos que he visitat fins el dia d'avui: Wijnkasteel Genoels-Elderen, o, el que és el mateix, el château d'en Jaap van Rennes.
Després d'uns quants mails amb la deliciosa Sara Meesters, la mà dreta d'en Jaap, ens vam posar d'acord en la data de la visita: seria el 13 d'agost. El meu fill Martí, de vuit anys, em va dir que volia venir; seria la seva primera visita a un gran celler.


Hi vàrem arribar a mig matí i, la Sara ens esperava amb una sorpresa: en Jaap, amb els seus 81 anys, ens volia ensenyar el celler personalment. Va arribar ben aviat i vam seure tots quatre en una taula a l'exterior del château amb unes magnífiques vistes des de les vinyes i els jardins. Després d'unes quantes bromes en anglès amb en Martí i, de fer-nos cinc cèntims de la història i la situació actual del celler, vàrem posar rumb a la vinya.

Un mur partit en dos per culpa d'un arbre mal tallat i, el cavall d'en Jaap que sortia a passejar van ser el preludi d'una de les imatges més boniques del dia: Pebbles Forest. Aquesta vinya, plantada l'any 1993 amb chardonnay i pinot noir, és la més gran de Bèlgica i s'enfila sobre lleugeres ondulacions cap al bosc que li dóna nom. En Jaap m'explica que no creu en els híbrids, motiu pel qual només treballa amb els varietals reis a la Borgonya i, s'emociona al tocar les petites fulles verdes als extrems dels sarments tot explicant-me que aquestes són molt importants, "són les que treballen de veritat" afegeix.

L'agradable passeig continua cap a la casa, amenitzat amb les bromes d'en Jaap a en Martí i les interessantíssimes dades que la Sara va afegint a la conversa. M'explica que és la Joyce, la filla d'en Jaap, l'encarregada de fer els vins a Genoels-Elderen. Després de cursar els seus estudis al Rhône, a la Université du vin de Suze-la-Rousse, la Joyce va començar a liderar el celler, amb el suport dels seus amics de la Borgonya; tal com m'explica en Jaap, "quan tenim qualsevol problema hem de trucar a França, aquí ningú no ens pot ajudar".


Abans d'entrar al celler, en Jaap ens ensenya els seus tres vehicles preferits: el cotxet talla-gespes, una enorme màquina multifuncional que entre d'altres coses despunta ceps i asseca fulles i, un meravellós descapotable d'època fet a mà, del que només existeixen 12 unitats al món.

Després d'una lleu visita a la sala de l'alambí on en Jaap ens relata com n'és d'estricte el govern amb el control sobre els destil·lats, arribem a la sala de barriques, on descansen les 150 bótes de la casa. Des d'allà, passant per una cuina de carbó que acumula segles, arribem a uns estrets passadissos amb les parets cobertes de fongs i una intensa olor a humitat (segons en Martí, de pernil!!). En Jaap recorda com al veure aquell lloc va pensar que si segles enrere allà s'hi havia fet vi, bé se n'hauria de poder fer ara. Passem per davant d'una porta barrada tancada amb un candau quan en Jaap deixa anar un somriure i confesa que és la col·lecció de vins de la Joyce i, que va ser la seva mateixa filla, qui hi va haver de posar el candau per evitar les visites rapinyaires del seu pare.


Impregnats d'història, ens dirigim a la botiga-bar i comencen a tastar els vins de la casa. Mentre en Jaap al·lucinava veient en Martí escopir, jo em delectava amb les aromes dels seus vins. Els vam tastar tots, i se'm fa impossible destacar-ne'n un. Els chardonnay, tant tranquils com escumosos varen resultar espectaculars: equilibrats, florals i delicats; el pinot noir, em va portar a la mateixa Borgonya: profund, fresc i mineral. A mig tast,  en Jaap insisteix que truqui a les meves dones i les convidi al tast. Així, en uns minuts la Marisol (la meva dona) i l'Alba (la meva filla de 6 anys) se'ns uneixen. 

Entre copa i copa, els expliquem a les dones de casa, l'anècdota més divertida d'en Jaap. Ens havia explicat que un dels seus gossos que el segueix arreu, solia quedar-se tancat al celler, perdut entre els passadissos. Un bon dia, el seu amo va decidir deixar-lo tancat durant tota una nit per escarmentar-lo i, des d'aleshores, quan en Jaap i el seu gos volten pel celler, el cànid sempre va al davant. 

Un cop acabats el tast i la visita, compràrem unes ampolletes de vi (veure foto) i tots quatre vam sortir al jardí amb en Jaap, no sense abans acomiadar-nos de la servicial Sara. En un jardí de roses que el propietari de la casa va fer construir per no haver d'anar constantment a comprar-ne per la seva dona, ens vàrem fer una foto plegats i els meus fills van obsequiar amb 2 petons a l'incombustible Jaap, que així es va donar per pagat. Gran senyor, gran vi i gran dia!!!


dilluns, 4 de maig del 2015

inside Vinari

Avui he tingut l'oportunitat de fer una de les coses que em faltava en el món del vi: participar com a tastador en un concurs oficial. Es tracta dels Premis Vinari dels Vins Catalans, organitzats per VADEVI.cat. Aquests premis varen néixer al 2013 amb l'objectiu de donar a conèixer els vins i caves fets a casa nostra. He pensat que a tots aquells que no conegueu massa com funcionen aquests concursos us podria resultar interessant conèixer-ne els detalls.

Cap a les 10 del matí ens hem trobat tots a l'Estació Enològica de Reus, sèu de la DO Catalunya. Després d'un lleuger esmorzar de benvinguda i algunes instruccions bàsiques, hem començat el tast. Una dotzena de tastadors, tots sumillers i/o enòlegs, i prop de 40 vins dividits en 5 tandes. Tots els vins, òbviament, servits a cegues. Hem començat amb blancs joves, després blancs amb fusta i rosats, negres joves, negres amb criança (fins a 12 mesos) i negres de guarda (més de 12 mesos).


La primera sensació ha estat de professionalitat i bon ambient, però ben aviat he començat a tenir un fort sentiment de culpa; jutjar 40 vins en poc més de dues hores m'ha semblat excessiu i cruel. Excessiu pel poc temps que hem pogut dedicar a cada vi i cruel amb la feina dels cellerers, amb la feina de tot un any o inclús amb la de tota una vida. 

Com no, no han faltat els detalls de poca consideració com els mòbils o els comentaris en veu alta sobre els vins. Alguns apunts com ara "vigileu que hi ha un sumoll" no m'han semblat del tot adients; si un vi és bo, no crec que necessiti una consideració especial, tot i estar fet amb una de les varietats clàssiques catalanes.


Tanmateix, segueixo sense entendre massa per què li donem punts a l'aspecte del vi, és a dir, a la fase visual. Entenc que avui tots els vins són nets i límpids, i que el color és una qüestió totalment subjectiva. Les seccions de nas i boca eren prou correctes i cadascuna de les fitxes tenia espai suficient per a fer comentaris més detallats. Lamentablement, tot i les recomanacions del director del tast, a la majoria de vins de la DO Catalunya tastats avui els he atorgat menys de 85 punts, i només dues de les mostres m'han semblat mereixedores de més de 90 punts. Em sap greu, però he intentat ser honest al màxim.

En conjunt, una molt bona experiència que recomano a qualsevol professional que no l'hagi "tastat" abans. Hem acabat el matí dinant tots plegats en un restaurant hiperlent de Reus, on la conversa no ha estat altra que l'estat actual del vi català. Aquí, gràcies a Déu, tots ens hem posat d'acord: el vi català, en general, millora a bon ritme i gaudeix de bona salut. Ara només cal deixar de mirar-nos el melic i seguir treballant per a posicionar els nostres vins entre els millors a nivell mundial. Salut i vi!!

diumenge, 12 d’abril del 2015

Rioja bipolar

Avui dia, quan sentim la paraula “Rioja”, les reaccions són diverses. Hi ha aquells que diuen “oh, no!!!, són molt forts!!!!” (possiblement víctimes de vins amb aromes de cuir i estable); d’altres, pensen “i ara!!!, els Ribera són molt més bons!!!”, inclús aquells que em titllen de boig quan els dic que hi ha vins molt bons a la Rioja. En canvi, són molts els consumidors de més edat o estrangers que tenen els vins de la Rioja com a referents ineludibles. Com és possible tota aquesta varietat d’opinions sovint contradictòries? Ben senzill, de Rioja n’hi ha més d’un.
Potser el primer record que la majoria tenim dels vins d’aquesta denominació és aquell d’un vi de capa mitja-baixa, amb poques aromes primàries i carregat de cuirs, tabacs, ... Els millors exemples d’aquest estil eren i són una delícia un cop passen uns anys a l’ampolla, els pitjors són els responsables de la repulsa que els vins “riojanos” causen a molts consumidors.


D’altra banda, fa uns anys, va aparèixer una nova fornada de vins amb un estil ben diferent. Maceracions més llargues, fruita molt madura (potser massa) i fusta nova: vins parkeritzats o d’alta expressió. Potser intentant assemblar-se a l’emergent, potent i triomfant Ribera del Duero i adaptar-se als gustos dels crítics internacionals, els vins de la Rioja van aparcar bona part de la seva tradició i varen començar a oferir una cara totalment nova. A això cal sumar els “cosecheros”, els “claretes” i els vins blancs; resultat? Un ventall tan ampli d’estils que quan algú parla dels vins de la Rioja és ben difícil saber a quin tipus de producte s’està referint.
Jo sóc dels que pensa que la Rioja podria, inclús hauria de ser la Borgonya d’Espanya. Una zona amb ceps vells i un llarg recorregut històric. Amb varietat de terrers, grans cellers i una frescor i elegància poc habituals en el vi modern. És obvi que ja no és moment per a aquelles llarguíssimes criances d’altra hora, però crec que tampoc ho és per a fer vins d’estil Ribera (un "nouvingut" al món del vi) a la regió que va ser el seu referent a llurs inicis. Solució, lamentablement, crec que no n’hi ha. Cert que tots els estils tenen la seva quota de mercat, però la distància entre un Tondonia i un Predicador és massa gran per encabir tots dos estils sota el mateix sostre.


En un món utòpic, jo advocaria per un punt mig. Un vi on l’acidesa i la fusta mantinguin el seu estatus històric però en equilibri amb la fruita i les aromes més primàries. I, ja posats, un petit percentatge de viura (a l’estil Rhône) per tal de refrescar un punt més el cupatge. En el món real, potser la solució passa per etiquetar els dos estils més habituals sota noms diferents (clàssic i evolució per exemple) o per fragmentar la denominació en petites subregions amb estils comuns, per tal que el consumidor sapiga que esperar dins de cada ampolla. En conjunt però, crec que una "Denominación de Origen Calificada" mereix un perfil de vi identificable mundialment, com succeix amb els vins més clàssics de la Rioja, els vins de la Borgonya o els de Bordeus. Està bé que tothom faci el vi com vulgui, però no sota un nom carregat d'història ignorant la mateixa. Aquesta és per desgràcia una realitat tan habitual a la major part d'Espanya que si no hi ha un canvi molt important urgentment, les denominacions d'origen perdran ben aviat (si no l'han perdut ja) la seva raó de ser. Una DO no és, o no hauria de ser, simplement, un concepte geogràfic sinó un terme que parles d'un estil i d'una tradició.




diumenge, 29 de març del 2015

Els Escurçons

Avui, excepcionalment, trobareu l'article en castellà, doncs l'he presentat al "Concurso nacional de narrativa sobre enoturismo" i he preferit preservar l'original. Gaudiu-ne!!!

LAS VÍBORAS

Un paseo por el granito y la pizarra. Una vuelta a los orígenes, al terruño, a la esencia de las personas y la tierra. Un discurso atemporal lleno de pasión y vida.

Hace ya más de una década que transito por el mundo del vino. Uno empieza en él, desorientado, abrumado, superado. Cada productor parece tener un discurso propio y cada viña parece ofrecer un vino incomparable e irrepetible. Pero después de unos primeros pasos tímidos, uno va descubriendo una homogeneidad preocupante. Son muchos los productores que se dejan seducir por modas, puntuaciones o tendencias del mercado y pocos los que realmente se dedican a escuchar a la tierra. Las primeras copas, incluso las primeras botellas, parecen abrir un inmenso mar de aromas. El tiempo y la experiencia, poco a poco, empiezan a desvelar la cruda realidad: un escenario en el que todos los actores buscan notoriedad y, a menudo, sin importar a qué precio. 
Después de muchos chascos, desengaños y frustraciones, después de demasiadas botellas parecidas, un día, de repente, un discurso emerge desde la discreción. Sin estridencias ni estrategia alguna, una voz se postula como la de un enamorado de la tierra, como la de alguien distinto, ávido de compartir todo lo que ha aprendido, desde la más sincera modestia y con la única ambición de perpetuar su amor por la tierra.


Así sucedió la primera vez que pude escuchar a René Barbier (hijo) y Sara Pérez hablando de sus vinos. Su discurso era pausado pero emocionante. Transmitían pasión, amor, devoción, fascinación absoluta por la tierra, las uvas y la historia de las viñas que miman con esmero. Sara y René tratan a todos por igual, cosa no del todo común en el mundo del vino, y no ningunean a nadie para posicionar sus vinos. Ignoran las modas y se dejan llevar por el conocimiento y la intuición, sin importarles demasiado el qué dirán; en ocasiones, rozan la temeridad, con proyectos faraónicos, poco rentables, fruto de un irrefrenable deseo de progresar hacia la integración total de la viña en su ecosistema.
Como un inocente ratoncillo me dejé seducir por su flauta, y su melodía me llevó a la esencia del vino, a un mundo en el que existe un único actor principal: el terruño. El tridente hombre-planta-entorno es el que manda. Sara y René sólo conducen los mostos que sus fincas les ofrecen hacia las botellas, e intentan facilitarles el camino con el máximo mimo y una atención extrema. El intervencionismo es casi inexistente, y así, sus vinos resultan realmente únicos.
Pasó el tiempo y me decidí a visitarles, en el Priorat. Una mañana de marzo, a eso de las 11 llegué a Venus la Universal, la bodega de Sara y René en el Montsant. Después de dar unas vueltas alrededor del edificio sin ver a nadie, Sara apareció en un todo terreno verde. “Sube!”, me dijo; sin darme tiempo a coger el pan que poco más tarde echaríamos de menos. Arrancó y empezamos a charlar sin parar; vino, vino y más vino. En seguida cruzamos un pequeño riachuelo que supone un límite natural entre la DO Montsant y la DOQ Priorat. “Fíjate cómo cambia el suelo”, arena y granito a un lado, pizarra pocos metros más allá. Magia.
En pocos minutos estábamos en lo alto de una pequeña colina, Bru (el origen de Martinet Bru). Dos copas estilo borgoña, un pequeño queso artesano que no pudimos acompañar del pan olvidado en mi coche y unas vistas maravillosas. “Observa la diferencia de colores, verde claro a un lado, verde oscuro al otro”. La interacción entre el granito y la vegetación a un lado y el efecto de las pizarras al otro. La conversación siguió avanzado y mi grado de curiosidad  continúo creciendo en paralelo. Sistemas de conducción, variedades, orientaciones, rendimientos, tratamientos; con Sara, todo tenía un porqué, una respuesta madurada y contrastada.


Subimos de nuevo al coche y nos dirigimos por una carretera de vértigo, bordeando pizarras que cambiaban de color con la altitud, a una de las viñas más deliciosas que haya visto jamás: “Els Escurçons” (las víboras). Llegamos a uno de los techos del Priorat, la vista era escalofriante; medio Priorat a nuestros pies en un día claro aunque ventoso. En una mesa sencilla, Sara posó las ya familiares copas borgoña y empezó a emocionarse. “Yo me quedaría a vivir aquí” solté sin pensar, “yo también, pero René dice que estoy loca” respondió Sara entre risas. El viento transportaba un no sé qué, un halo místico. Las viñas conducidas en postes individuales formaban curvas armónicas sobre un anfiteatro vertiginoso. Desde allí, compartimos una botella del vino de la propia finca; así todo es más fácil. “Lo que me fascina de Els Escurçons es que es garnacha pero no lo parece; el terruño se ha impuesto a la variedad de tal modo, que resulta más sencillo identificar la finca que la uva” pensó Sara en voz alta y, era verdad; sí, era un vino envolvente y complejo pero parecía hablar del terreno que pisábamos, no sólo de las uvas de que provenía. “Escurçons necesita ánfora, es una explosión, va hacia arriba, en cambio, Pesseroles (la cariñena de finca de la familia) es rudo, rotundo, se enerva con el barro, necesita calidez, mimo, necesita madera” me espetó Sara, acompañando cada frase con un enérgico gesto y un par de onomatopeias. Totalmente cautivado por tales razonamientos, no pude más que estremecerme con un nuevo sorbo y gozar del viento del Priorat en mis mejillas. En el camino de vuelta la conversación tuvo tintes históricos: la filoxera, las cooperativas, el cultivo en los llanos, la migración, las variedades antiguas y un largo etcétera.
Después de una última parada en Mas Martinet, donde pudimos catar un enorme Clos Martinet todavía en depósito de cemento y visitar la sacristía todavía no inaugurada donde descansarán las joyas de la corona. Sara me acompañó al coche donde pude, por fin, entregarle el pan que mi mujer había elaborado en casa con todo el cariño y, una botella de mi propio vino, una producción minúscula pero hecha con toda la calidez de una familia, que emocionó a una de las reinas del vino.
Nos despedimos con un hasta pronto después de un selfie que salió fatal y cada uno siguió su camino. Pero, una imagen había quedado clavada en mi retina, Els Escurçons (las víboras). Aparqué el coche en un lateral de la carretera al tiempo que Sara me avanzaba y saludaba. Mientras gozaba de las vistas que el mirador ofrecía, no pude evitar pensar que aquellas víboras no tenían veneno, sino el antídoto; el antídoto a la mediocridad, al olvidar los orígenes, al trato al vino como un producto comercial cualquiera, a la homogeneidad, a la impersonalidad … el antídoto a las modas, al inmovilismo, el antídoto al miedo.

divendres, 13 de març del 2015

Les 4 Fantàstiques

No són superherois, però gairebé. Avui és el torn de 4 regions vinícoles franceses que viuen permanentment a l'ombra dels 3 monstres (Borgonya, Bordeus i Champagne) i que sovint són força desconegudes entre el gran públic: Loire, Alsace, Rhône i Languedoc-Roussillon.

La Vallée de la Loire és una regió enorme que va des de prop de Nantes fins a les rodalies d'Orléans i després segueix cap al sud. Situeu-vos a l'inici del terç nord de França, des de sota París fins al mar per l'oest. Aquí s'hi fan pràcticament tot tipus de vins: blancs secs, negres, rosats, dolços i escumosos. Podem dividir la regió en 4 grans zones d'oest a est: Pays Nantais, Anjou-Saumur, Touraine i Loire Central. 
Pays Nantais és, sobretot, la terra del Muscadet de Sèvre et Maine, un vi blanc sec, alegre, floral i mineral associat inevitablement al marisc i, molt especialment, a les ostres. Els millors es treballen sur lie (amb les mares) i poden envellir elegantment.
Seguint cap a l'est, arribem a Anjou-Saumur. Aquí les estrelles són el chenin blanc i el cabernet franc. A la AOC Savennières, es produeix un chenin sec, mineral i profund que s'arrodoneix després de 4 o 5 anys a l'ampolla. La vedette és la Coulée de Serrant, una finca amb AOC pròpia que pertany al biodinàmic Nicolas Joly. A les valls meridionals, s'elaboren els millors dolços de chenin; Coteaux du Layon, amb les AOC Bonnezeaux i Quarts de Chaume al capdevant, és el feu de la botritis, origen de vins plens de fruita, mel i quelcom màgic. Si el que busqueu són vins negres, Saumur-Champigny produeix deliciosos varietals de cabernet franc, delicats, frescs i molt fàcils de beure.
La Touraine és origen d'alguns dels millors negres de la Loire. També de cabernet franc, Chinon i Bourgueil són apostes segures si busqueu vins gastronòmics, frescs i elegants. Més cap a l'est, Vouvray i Montlouis produeixen grans blancs secs, escumosos i dolços sempre amb chenin blanc, i amb la poma i la mel com aromes habituals.
El Loire Central és el cau de la sauvignon blanc. Sancerre i Pouilly-Fumé produeixen vins secs, alegres i frescs, amb aromes de groselles i cítrics i més subtilesa que els seus parents llunyans de Nova Zelanda.


L'Alsace és diferent. A mig camí entre la cultura francesa i l'alemanya, des del NE del país, ofereix vins versàtils, afruitats i de molt cos, que porten el nom de la varietat de raïm, cosa molt peculiar a França. Tot i la seva situació septentrional, a l'Alsàcia plou poc i els seus vins són poderosos i concentrats, únics. S'utilitza molt poca fusta, és per això que la varietat es mostra amb total transparència. La major part del vi és blanc, sec o dolç, i els més interessants estan fets amb riesling, pinot gris o la irreverent gewürztraminer (veure La italiana picant). Els vendage tardive elaborats amb raïms molt madurs tenen un equilibri excepcional entre dolçor i acidesa i els sélection de grains nobles a partir de raïms botrititzats són impactants. I, si voleu bombolles, cal buscar Crémant d'Alsace.

El Rhône és una regió de grans contrastos. Fred i monovarietal el nord, càlid i plurivarietal el sud. Des de l'extrem de la Borgonya, fins a les rodàlies d'Avignon. 
La syrah regna als turons del nord. Côte Rotie i Hermitage n'elaboren els exemples més profunds, potents i intensos; per desgràcia, la petita producció condiciona els preus. A Saint-Joseph i Crozes-Hermitage els preus són més moderats i els vins prou interessants. I, Cornas, de la mà d'elaboradors com Jean-Luc Colombo segueix millorant per a recuperar la reputació d'altres temps.
Condrieu i la minúscula Château Grillet ofereixen blancs impactants de viognier. Hipnòtics, aromàtics i voluminosos.
A la regió sud, hi ha un únic rei Châteauneuf-du-Pape (CdP), tot i que els rosats de Tavel, i els negres de Gigondas o Vacqueyras són també interessants. A CdP s'hi cultiven fins a 13 varietats, tot i que el 75% és garnatxa i el syrah i la monastrell segueixen augmentant. Els vins són forts, càlids, amb complexitat i estructura, i els millors exemples guanyen en elegància i mineralitat.


El Languedoc-Roussillon representa un terç de la vinya francesa i elabora alguns dels vins més interessants de França, cupatges rics i plens de caràcter que s'han convertit en l'alternativa francesa al Nou Món. Garnatxa, syrah, carinyena i monastrell formen part de bona part de les elaboracions. Hi ha infinitat de AOCs, així que em centraré en les meves preferències.
Coteaux de Languedoc és una regió immensa i de molta qualitat. Els estils són variats, però tots són vins madurs, vigorosos i amb matisos herbacis. A l'interior de la regió es produeix el fresc i mineral Faugères. 
Côtes de Roussillon Villages produeix els vins més especiats i concentrats però alhora també els de textura més sedosa. Clos des Fées fa anys que em té el cor robat.
Banyuls i Colliure comparteixen el mateix territori, però el primer és la denominació de vins dolços fortificats i el segon un fantàstic productor de vins sobretot negres. Domaine de la Rectorie i Domaine du Mas Blanc són sempre vins plens de personalitat.

Sé que hi podeu trobar a faltar molts cellers o regions, però aquest post només pretén ser una primera aproximació cap a la vinya francesa i la seva pluralitat. Gaudiu-ne!