El vermut o vermouth és una beguda de màxima actualitat que sembla
estar reprenent el lideratge en moltes taules a l'hora de l'aperitiu. Tanmateix,
això que ara sembla modern té, en realitat, una antiguitat de diversos segles.
Es creu que a la Grècia clàssica el vi macerat amb herbes era ja una
medicina d'ús corrent. Aquesta tradició es va prorrogar a través dels segles
fins que en el XVI els monjos alemanys van encunyar el terme wermut wein. Expliquen que els monjos
usaven el donzell (herba fonamental en l'elaboració de vermut), anomenat wermut
en alemany, per combatre els problemes digestius. Sovint, es trobaven amb
reaccions de disgust en els pacients, doncs el seu gust és molt amarg. Així
se'ls va ocórrer la idea de barrejar la planta amb vi per dissimular el seu
sabor i va sorgir el que podem considerar el primer predecessor del vermut
actual. Aquest no arribaria fins dos segles després. Van ser les llavors
regions de Torino i Savoia les que van començar a elaborar vermut com a beguda.
A Torino es va apostar pel vermut vermell, una mica més dolç i, a Savoia pel
vermut blanc, més sec.
Al s. XIX la passió pel vermut estava ja molt estesa i havia arribat a
Tarragona. Aviat es va convertir en una beguda molt popular i va tirar fortes
arrels entre els habitants locals. A la fi de segle van sorgir les primeres
grans marques catalanes, aprofitant l'enorme quantitat de vi que es produïa a
la regió i la creixent demanda de productes assequibles i fàcils de prendre. El
vermut es convertiria aviat en tota una tradició, associada als pocs moments de
descans que els treballadors tenien aleshores, i donant lloc al que avui es
coneix com a “hora del vermut o de l'aperitiu”.
Entre els anys 1960 i 1970 la cervesa va començar a imposar-se com a beguda
popular, coincidint amb la prohibició d'embotellar vermouth a doll, la qual
cosa va fer que molts elaboradors artesanals haguessin de tancar els seus
negocis. Van haver de ser de nou els italians els qui, amb fortes campanyes de
publicitat que segur tots recordarem (Martini), rellancessin als anys 80 el
vermut a la fama.
El seu gran èxit actual resideix en la seva fórmula, bàsicament la d'un vi
blanc neutre (el color del vermell s'aconsegueix amb caramel) macerat amb una
infusió de botànics (herbes, arrels, flors, espècies i fruita) a la qual se sol
afegir sucre i alcohol vínic. Aquesta mescla es deixa madurar en barriques fins
que les aromes s'integren i el conjunt resulta harmoniós. De la mescla de
botànics que cada enòleg guarda amb recel sorgeixen infinitat de vermuts
diferents, la majoria amb diversos ingredients en comú, com el donzell, la
genciana, la canyella, la pell de taronja, el cardamom o la vainilla, però tots
amb un perfil aromàtic molt personal que val la pena descobrir.
Us recomano alguns dels que més prenc, ja m’explicareu quin us ha agradat
més: Yzaguirre Rojo Reserva, La Quintinye Vermouth Royal Rouge, Lustau Rojo, Padró
Rojo Amargo; Noilly Prat Original Dry, Blanc de Falset.
