El Penedès és una regió vitivinícola força àmplia, de fet la més gran de Catalunya. Tot i la seva llarga tradició i l'enorme coneixement que acumulen els seus pagesos i enòlegs, no sembla gaudir del prestigi que al meu entendre mereix. La convivència amb la DO Cava i amb els grans cellers de la zona no ha estat fàcil, i molts petits productors van deixar d'elaborar vi propi, obligats per les circumstàncies del mercat. Avui dia però, alguna cosa bull al Penedès. Comencen a proliferar els cellers petits, que sovint de la mà de joves entusiastes, molt formats i amb el cap ple d'idees fresques estan revolucionant l'escena vinícola penedesenca.
Molts d'aquests productors inquiets estan, per desgràcia, treballant al marge de les Denominacions d'Origen. Grans escumosos s'estan fent sense la regulació de la DO Cava i extraordinaris vins tranquils han defugit la normativa de la DO Penedès. Aquí, potser caldria que tots plegats unissin esforços per a projectar plegats aquesta renovada imatge de la zona i els seus productes, però, hores d'ara, les posicions semblen massa allunyades. Tot és massa ampli i, alhora, tot és massa estret; hi ha molta regulació però poca distinció. Com és possible que un escumós fet a Navarra, Aragó o el País Valencià es denomini Cava igual que els escumosos sorgits vora Sant Sadurní? O, que aquella ampolla de 2€ que podem trobar a Mercadona es vengui aixoplugada pel paraigües de la DO, de la mateixa manera que un gran escumós de finca? El petit productor que mima el seu producte, que té el privilegi de treballar un terrer amb caràcter i que vol diferenciar el seu vi ho té veritablement complicat en aquest escenari.
El xarel·lo va marcar un inici, intentant ser el pal de bandera de la DO. Molts cellers varen apostar per fer-ne vins monovarietals que definissin el caràcter de la regió en contra del batibull varietal instaurat a la zona. Però això va ser només l'inici de tot plegat. Ara mateix, hi ha gent recuperant varietats ancestrals com el sumoll i fent-ne vins que fa pocs anys ni tan sols haguéssim somiat; d'altres han continuat treballant amb les poques varietats foranes que s'han adaptat veritablement bé a la zona i obtenint-ne resultats estratosfèrics. Molts han optat pel castanyer o l'argila per envellir els vins, allunyant-se dels paràmetres globalitzadors del roure francès i buscant un retorn a l'essència, a allò que ens és proper. Encara d'altres, entenent que això no és la Champagne i, que aquí una addició de sucre en els escumosos no és necessària, han optat per l'elaboració d'ancestrals; cert que encara tenim molt camí per recórrer en aquest tipus d'escumós, però els millors exemples de l'actualitat dibuixen ja un horitzó ple de personalitat. I per últim, no voldria oblidar aquells que treballen seguint el mètode natural, amb la mínima intervenció sobre el vi i sense afegir-hi ni treure'n res; vins sense filtrar ni clarificar, sense correccions i, per descomptat, sense sulfits. Ja en podeu trobar de profunds i nets, vins naturals que han oblidat els vicis d'un passat pròxim i que es claven a l'ànima a cada glop.
El Penedès ja no és només una zona on comprar vi blanc amb una bona relació qualitat/preu. Aquí hi conviuen les grans cases (que també tenen i han tingut la seva importància en el creixement de les DOs) amb els petits cellers i, és en les mans d'aquests darrers, els artistes que es deixen l'esquena a la vinya i mimen els seus ceps com si de fills es tractés, on es troba el futur de la regió. Gent que viatja, que tasta molt, que reflexiona i que s'estima la seva terra; ells són el Penedès Revolution!!!!!!!!!!!!
