Penedès Revolution

El Penedès és una regió vitivinícola força àmplia, de fet la més gran de Catalunya. Tot i la seva llarga tradició i l'enorme coneixement que acumulen els seus pagesos i enòlegs, no sembla gaudir del prestigi que al meu entendre mereix. La convivència amb la DO Cava i amb els grans cellers de la zona no ha estat fàcil, i molts petits productors van deixar d'elaborar vi propi, obligats per les circumstàncies del mercat. Avui dia però, alguna cosa bull al Penedès. Comencen a proliferar els cellers petits, que sovint de la mà de joves entusiastes, molt formats i amb el cap ple d'idees fresques estan revolucionant l'escena vinícola penedesenca. 

Molts d'aquests productors inquiets estan, per desgràcia, treballant al marge de les Denominacions d'Origen. Grans escumosos s'estan fent sense la regulació de la DO Cava i extraordinaris vins tranquils han defugit la normativa de la DO Penedès. Aquí, potser caldria que tots plegats unissin esforços per a projectar plegats aquesta renovada imatge de la zona i els seus productes, però, hores d'ara, les posicions semblen massa allunyades. Tot és massa ampli i, alhora, tot és massa estret; hi ha molta regulació però poca distinció. Com és possible que un escumós fet a Navarra, Aragó o el País Valencià es denomini Cava igual que els escumosos sorgits vora Sant Sadurní? O, que aquella ampolla de 2€ que podem trobar a Mercadona es vengui aixoplugada pel paraigües de la DO, de la mateixa manera que un gran escumós de finca? El petit productor que mima el seu producte, que té el privilegi de treballar un terrer amb caràcter i que vol diferenciar el seu vi ho té veritablement complicat en aquest escenari.

El xarel·lo va marcar un inici, intentant ser el pal de bandera de la DO. Molts cellers varen apostar per fer-ne vins monovarietals que definissin el caràcter de la regió en contra del batibull varietal instaurat a la zona. Però això va ser només l'inici de tot plegat. Ara mateix, hi ha gent recuperant varietats ancestrals com el sumoll i fent-ne vins que fa pocs anys ni tan sols haguéssim somiat; d'altres han continuat treballant amb les poques varietats foranes que s'han adaptat veritablement bé a la zona i obtenint-ne resultats estratosfèrics. Molts han optat pel castanyer o l'argila per envellir els vins, allunyant-se dels paràmetres globalitzadors del roure francès i buscant un retorn a l'essència, a allò que ens és proper. Encara d'altres, entenent que això no és la Champagne i, que aquí una addició de sucre en els escumosos no és necessària, han optat per l'elaboració d'ancestrals; cert que encara tenim molt camí per recórrer en aquest tipus d'escumós, però els millors exemples de l'actualitat dibuixen ja un horitzó ple de personalitat. I per últim, no voldria oblidar aquells que treballen seguint el mètode natural, amb la mínima intervenció sobre el vi i sense afegir-hi ni treure'n res; vins sense filtrar ni clarificar, sense correccions i, per descomptat, sense sulfits. Ja en podeu trobar de profunds i nets, vins naturals que han oblidat els vicis d'un passat pròxim i que es claven a l'ànima a cada glop.

El Penedès ja no és només una zona on comprar vi blanc amb una bona relació qualitat/preu. Aquí hi conviuen les grans cases (que també tenen i han tingut la seva importància en el creixement de les DOs) amb els petits cellers i, és en les mans d'aquests darrers, els artistes que es deixen l'esquena a la vinya i mimen els seus ceps com si de fills es tractés, on es troba el futur de la regió. Gent que viatja, que tasta molt, que reflexiona i que s'estima la seva terra; ells són el Penedès Revolution!!!!!!!!!!!!

Univers natural

Els vins naturals són, sense dubte, presents en molts debats i discussions darrerament. Tot i que el terme pot portar a confusió i no sembla encertat per a molts (“de naturals ho són tots els vins”, diuen), és del tot inqüestionable que els vins naturals comencen a trepitjar fort a casa nostra i val la pena conèixer una mica més la seva realitat.

El vi natural no és sinònim de vi ecològic, ni de vi biodinàmic ni de vi sense sulfits, tot i que sovint comparteix part dels ideals i de les pràctiques dels altres tipus. El vi natural és aquell elaborat tot intentant respectar al màxim el fruit del cep, treballant amb la mínima intervenció i sense afegir ni treure res. L’objectiu dels productors d’aquest tipus de vi és mostrar l’entorn on neix i deixar que les particularitats de les diferents anyades en dibuixin el perfil. 

Al camp només utilitzen tractaments ecològics i en dosis imprescindibles, cap mena d’herbicida o d’adob químic. S’intenta respectar al màxim l’entorn, aprofitar els recursos naturals i generar els mínims residus. No utilitzen llevats seleccionats, no filtren i no clarifiquen. Sens dubte però, la més controvertida de les pràctiques “naturals” és la no utilització de sulfits.

L’absència de SO2 afegits provoca que els vins naturals siguin aromàticament molt diferents dels “convencionals”. És innegable que a l’aixopluc del terme natural s’hi ha amagat molta gent que produïa vins defectuosos, d’altra banda però, cada vegada són més els productors naturals que amb una cura extraordinària i un treball molt precís aconsegueixen vins amb aromàtiques netes i molt ben definides. Els vins naturals, inclús el més delicats, són sempre diferents dels altres. El seu nas descol·loca al neòfit, i la seva acidesa, la seva profunditat o inclús el seu aspecte poden sobtar més d’un. “S’assemblen massa entre ells”, diuen alguns; d’altres opinen que no fan olor de vi, sinó de cervesa o de sidra, però curiosament, la gent gran en tastar un bon vi natural diu: “això em recorda al vi de quan jo era petit, això és vi de debò”. Qui som doncs nosaltres per dubtar-ho?

Jo mateix he necessitat molt de temps per entendre els vins naturals. Em queixava, per exemple, del fet que sovint els varietals quedaven amagats al darrere d'altres aromes més intenses que unificaven els vins; ara, penso que potser simplement no coneixem els diferents raïms elaborats sense sulfits (quants cabernets, viogniers o sumolls naturals hem tastat?!). Tenim molts records olfactius de vins convencionals, però molt pocs de vins naturals. Potser, amb el temps, si les elaboracions naturals segueixen millorant i nosaltres ens seguim endinsant en aquest meravellós món en què tot sembla per descobrir, en uns anys serem capaços de distingir amb claredat els diversos varietals. Sigui com sigui, no hi ha dubte que els vins naturals estan aportant frescor i nous horitzons a l'univers vi, un univers que de tant en tant, necessita una bona sacsejada.

Gaillac, passió i tradició

Gaillac és una regió vitivinícola del sud-oest francès d'enorme tradició però força desconeguda per a molts. El seu paisatge de turons ondulats que recorda la Toscana conserva encara plantacions de varietats autòctones conduïdes en gobelet (vas) i, la regió produeix pràcticament tots els estils de vi imaginables.

De totes les varietats indígenes, la mauzac (amb fins a 7 variants) és, sens dubte, una de les més interessants. Les seves característiques aromes a poma verda en fan un cep molt apreciat. L'ondenc, la braucol i la duras són les altres estrelles a la zona. Tot i algunes plantacions de varietats d'origen bordelès com el semillon o el sauvignon blanc, hi ha un interès creixent per la recuperació de vells ceps locals.

L'estada al sud-oest ha estat breu però suficient per a visitar un parell de cellers d'entre els cents disponibles. Primera estació: Domaine Plageoles. En aquesta casa de llarga tradició familiar ens rep (al meu fill Martí de 8 anys i a "moi") en Florent, un dels fills del propietari i actual enòleg del celler. Després de trepitjar la vinya i una breu xerrada sobre la història de la regió anem cap al celler. Allà, entre dipòsits de fibra, ciment i inox, acompanyats d'algunes bótes de 600 litres, tots tres tastem prop d'una vintena de vins. Primera i dolorosa constatació: "el meu fill escup millor que jo!!!!". Després, un deliciós prunelart, una altra varietat autòctona, amb dues vinificacions diferents: en fibra i en ciment; el ciment surt guanyador i imposa la seva frescor. Un filtre de cotó del besavi d'en Florent que utilitzen només pels escumosos que elaboren seguint el mètode ancestral és la següent sorpresa. Dipòsit rere dipòsit, aromes i sabors sorprenents, que descol·loquen; blancs frescs alhora que greixosos i negres elegants i especiats. En apropar-nos a les barriques de dolços els ulls se'm posen com plats; d'escàndol!!!!!, especialment el dolç de muscadelle. Abans de marxar, visitem la sala dels vins amb flor, bótes molt velles on el celler continua amb la llarga tradició de criança biològica que el besavi d'en Laurent inicià dècades enrere. Novament meravellosos, potser em fan pensar més en Xerès que en el Jura. Intercanvi d'adreces, adquisició d'ampolles i un enorme "gràcies i fins aviat"; au revoir Domaine Plageoles.

Uns dies després, segona visita, en aquest cas Domaine d'Escausses. Una parella de faisans corrent entre les vinyes ens dóna la benvinguda. En arribar al celler, la dona d'en Jean-Marc, la Roselyne, ens explica que ha hagut de marxar convocat a una reunió d'urgència, així que serà ella qui ens ensenyarà el celler. Donat que el meu francès és molt limitat i la Roselyne no parla anglès, la visita va ser menys fructífera però encara interessant. Vàrem tastar prop d'una quinzena de vins de dues marques diferents, la de l'Aurélie, la filla del matrimoni Balaran (Château l'Enclos des Roses) i la pròpia d'en Jean-Marc i la Roselyne. D'entre una bona colla de blancs i negres força agradables però difuminats per alguna pinzellada de varietats foranes a la zona (syrah, sauvignon blanc ...), em sembla molt llaminer el negre top de l'Aurélie, en aquest cas un cupatge de duras i braucol. Els dolços són delicats i fins i un escumós amb només 3º esdevé immediatament el vi de cap d'any dels meus fills. No tenim temps per a més, però la Roselyne insisteix a regalar-nos un parell d'ampolles per excusar-se de part del seu home. Li donem les gràcies de tot cor i enfilem cap al cotxe, no sense abans donar un darrer cop d'ull a les vinyes.

De tornada, no deixo de pensar en com fan les coses els francesos. Cada petita finca té la seva pròpia vinya que amb orgull anomenen "domaine" o "château". Es poden visitar i s'hi pot comprar vi directament. Els rètols amb indicacions de cellers proliferen als revolts de les carreteres i, els seus propietaris estan encantats d'obrir i compartir ampolles amb els visitants. Acompanyen els vins amb fitxes molt detallades i destil·len passió pel seu venerat terroir. Quant ens queda per aprendre!!!!!