Una sensació ben desagradable comença a resultar-me familiar. Ampolla rere ampolla, em submergeixo en un enorme ventall d'aromes en el que, tot sovint, en trobo a faltar un: la fruita.
Molts vins tenen molt d'alcohol, uns torrats exageradíssims, i totes les aromes derivades d'aquests excessos (espècies, cacau, cafè, licor ...) i només alguns, si ets capaç d'apartar tots els terciaris, et permeten arribar al cor del vi: a la fruita. Cada vegada resulta més difícil explicar com és un syrah, o una garnatxa o un xarel·lo. Us explico un cas recent: després d'obrir una ampolla d'un pinotage sud-africà i, servir les pertinents copes, tothom coincidia a dir com n'era de fantàstic el vi, mentre que jo arrufava el nas; per què? A mi, el vi no em portava a Sud Àfrica, sinó més aviat a Jumilla. Els torrats de la bóta eren exactes als que fa servir Juan Gil a milers de quilòmetres de distància, i de la pinotage ni rastre. Recordo el cas d'un altre client que després d'olorar i tastar un vi em diu: "tot això és fruita?"; "sí", li responc, "és fantàstic, oi?"; "home, massa fruita, no?"
L'episodi Puntido és també digne de menció. Sempre he estat un incondicional dels vins de la família Eguren, així que per l'amic "visible" d'aquest any vaig demanar una ampolla de Puntido. El vi estava bo, força bo, però aquell volum i aquella maduresa al límit no parlaven pas de la Rioja. Fets com aquest fan que cada dia estigui més descol·locat i comenci a buscar refugi en vins blancs sense bóta per a tornar a gaudir de les aromes primàries del vi, del fruit de la terra. El sumoll i el trepat són altres oasis a visitar; en ser varietats recuperades que interessa molt mostrar, en resulten vins amb força caràcter varietal.
Crec fermament que al amagar la fruita, amaguem el terroir. No deixem que la vinya s'expressi i, si ho fem, ens entossudim a posar-hi tant de maquillatge que el raïm ha de fer un esforç per a emergir de les fosques profunditats. Resulta tan difícil mostrar un raïm com mostrar una regió. Les DO comencen a parlar purament de geografia, però no pas del terreny on neix el raïm. Tots els vins comencen a assemblar-se massa. Les elaboracions són alhora massa semblants entre regions i, al mateix temps, massa heterogènies a cada territori. Alguns Priorat, per exemple, s'assemblen més a alguns Empordà que no pas a altres Priorat veïns. Priorat i Empordà poden donar vins licorosos, minerals i força intensos; igualment, un vi del Priorat pot ser d'aquest estil més clàssic o ser un vi més prim, infusionat i gairebé delicat. Algú s'atreveix ara a dir a què sap un Rioja? o, un Costers?, però, potser sí ens atreviríem a dir a què sap un Borgonya, oi?
Allà, les diferències entre els vins provenen bàsicament del terroir. És el sòl de cada poble el que marca les diferències i no el torrat de la bóta. Sabem qui som?, què volem?, cap a on anem? Cal que cada DO tingui personalitat, un caràcter definit que uneixi tots els cellers d'una mateixa regió sota un denominador comú. I, al refugi d'aquesta identitat, cada celler pot donar les seves pinzellades de fusta al most fermentat, però mai permetre que el maquillatge cobreixi la cara de l'autèntic protagonista: el raïm.
