Els vins perfectes pels plats de Nadal

S'apropa el Nadal i amb ell els inevitables tiberis. Hora de reunir-nos a menjar, beure i gaudir dels nostres. Sovint però, alguns d'aquests plats que elaborem amb tant de carinyo no mostren la seva millor cara a taula a causa d'un maridatge desencertat amb els vins que els acompanyen; avui doncs, em proposo donar-vos quatre consells per fer que els vostres àpats nadalencs siguin plenament harmoniosos i pugueu així gaudir-ne al màxim.

Sovint comencem els àpats amb aperitius. Tot i que aquests poden ser molt variats, alguns consells genèrics poden ser prou útils. La majoria haureu pensat en cava, oi?, i no aneu pas desencaminats, però també podem començar amb una bona cervesa de nadal (Hivernale de Montseny), un vermutet de Falset o una copa de vi blanc jove i no massa afruitat (una garnatxa blanca de l'Empordà o de la Terra Alta, o un grüner veltliner austríac si voleu quelcom més exòtic).

Arriba el torn del pernil. Si esteu gaire valents, el maridatge amb els vins de xerès (fino o manzanilla) és sublim, però no tothom hi està acostumat. Encert segur?, un Cava rosat. Hi ha mil opcions fantàstiques al mercat: De nit de Raventós, Intens de Recaredo, Agustí Torelló, Duran, ... i, si voleu Champagne: Ruinart, Billecart-Salmon, Laurent-Perrier, André Clouet ...

Marisc. Ineludible, oi? Sembla demanar automàticament vi blanc, amb bona acidesa que equilibri el greix. El blanc de l'aperitiu us pot servir, o podeu optar per un Riesling alemany sec (Dönnhoff), un Albarinyo (Pedralonga), o un blanc de Costers del Segre (Biu, Ekam, Cristiari ...).

Si després seguiu amb peix al forn, un blanc amb fusta pot ser una opció fantàstica. Al post anterior (el gran blanc) hi trobareu 10 opcions fabuloses com el Gran Clot dels Oms o l'Abracadabra. Recordeu, a major intensitat del plat, major intensitat del vi!!!

Els canelons són, sens dubte, un altre plat estrella. Aquí també dependrà molt del farcit. A la carn d'olla li anirà sempre bé el vi novell, si són de carn blanca potser el blanc amb fusta i si són de rostit un negre del Montsant o de l'Empordà, amb cos però de tanins amables (Dido, Tocat de l'Ala, ...).

Si heu apostat pel xai al forn, l'instint em porta a pensar en la Rioja més clàssica (Remelluri, 200 Monges ...) però alguns vins catalans de perfil més tradicional i elegant com el 5 Fincas de Perelada o l'Augustus Trajanus també hi maridarien a la perfecció.

Per l'escudella i la carn d'olla, la tradició mana: toca vi novell. Les cooperatives de l'Empordà en fan de deliciosos a preus d'escàndol. El d'Espolla és un espectacle i el de Garriguella una altra joia.

Si encara us aguanta l'estómac, probablement tocarà fer lloc a uns torronets i, per descomptat, caldrà obrir alguna ampolla de cava per fer el brindis nadalenc; no Brut Nature però, els dolços volen quelcom dolç i, el BN és massa sec. Opteu com a mínim per un cava Brut (Gramona, Parxet ...) que us anirà bé per les postres i pel brindis, i anant bé per un dolç (Nèctar Terrenal de Llopart o alguna malvasia com la de Freixenet) per les postres i si ja no us podeu reprimir, un brut nature pel brindis (Recaredo Brut de Brut ESPECTACULAR!!!!). Ah!, i no se us acudi baixar de taular sense obrir un bon vi dolç, com per exemple un moscatell (Ochoa o Can Carreras), una bona garnatxa de l'Empordà (INO, Espolla ...) o un Tokaji (Oremus). Els gin-tònics de mitja tarda ja els deixo a les vostres mans (Martin Miller's amb Fever-tree?, ups!, perdó).

Bones festes a tots!!!

El gran blanc

Són molts els consumidors que sovint paren poca atenció al vi blanc. La frase "jo sóc més de vi negre" ressona arreu. Avui us proposo una selecció de vins blancs criats en bóta; vins amb un cos i unes aromes a mig camí entre els blancs joves i els vins negres.

El pas per barrica, dota a aquests vins de més volum; es tornen més greixosos, cremosos, mantegosos, densos ... La constant microevaporació i l'aportació de la fusta fan els vins més rodons. L'acidesa s'integra i les aromes s'eixamplen; torrats, mantegues, espècies, fruits secs, codonyat, mel, ... Són vins que agraeixen uns quants graus més de temperatura en el servei (8-12ºC), cosa que els fa més indicats per als mesos freds i que mariden a la perfecció amb un munt de plats. Tasteu-los amb peix al forn, carns blanques condimentades, risottos ...

Recordeu també que aquests vins envelleixen molt bé, així que no tingueu por d'obrir anyades antigues; la majoria millora després de dos o tres anys d'ampolla.

Si sovint els vins blancs us semblen massa prims o massa aromàtics, o si simplement voleu gaudir d'un estil de vi molt particular, trobareu a continuació una llista de 10 vins blancs amb criança que any rere any resulten valors segurs.

1. Impromptu - D.O. Utiel-Requena - 18€

Monovarietal de sauvignon blanc fermentat en bótes de roure americà de 400l. Elegant i molt personal, desprèn aromes de mantega de cítrics, codony i espècies dolces. El seu equilibri i el seu enorme recorregut, sumats al fabulós tacte que li confereix el posterior temps de criança amb mares, fan d'aquest vi una veritable joia.

2. Edetària - D.O. Terra Alta - 22€

Recordo com si fos ahir la meva primera ampolla d'aquesta meravellosa garnatxa blanca, probablement la millor de Catalunya. Mentre treballava a l'ordinador anava fent glopet rere glopet, les aromes s'anaven amuntegant i aviat vaig haver de deixar d'escriure per a poder dedicar tota la meva atenció a la copa; capes i capes d'aromes, una milfulles de perfums, per plorar. Complexitat, salinitat, elegància, densitat, mineralitat; final ... no té final.

3. Go de Godello - D.O. Bierzo - 17€

Un vi força desconegut però d'una enorme qualitat. Godello amb tres mesos de criança en bótes noves de roure francès amb battônage periòdic. Préssec, aranja, gessamí i notes balsàmiques sobre un cos mantegós i glicèric; fruits secs i lleugers torrats que desemboquen en un final elegant i lleugerament amarg.

4. Augustus Chardonnay - D.O. Penedès - 18€

Vi que segueixo des dels seus inicis. Sens dubte un dels millors chardonnays de Catalunya. Un petit celler envoltat de vinyes al Vendrell, on l'Albert, l'Oriol, l'Enric i la resta d'un equip humà incomparable elaboren cada anyada un vi personal i amb una estructura molt especial. Fruita tropical madura, cítrics, torrats i mantega. Làctic, cremós i voluminós i amb llarg futur per davant.

5. Gran Clot dels Oms - D.O. Penedès - 10€

Vi elaborat únicament amb ceps vells de la varietat xarel·lo. 5 mesos en bótes de roure francès i hongarès. Llàgrima daurada, densitat, complexitat i persistència. Fruites madures, fruits secs i espècies amables. Equilibrat, cremós i molt llarg. Mostra sens dubte les enormes possibilitats del xarel·lo i el savoir-faire de Finca Ca n'Estella.

6. Flor d'Albera - D.O. Empordà - 11€

Monovarietal de Moscatell. Fruita oliosa. Floral, especiat i mineral. Els 12 mesos en bóta de roure francès fan més rodona la fruita inherent al moscatell i li aporten cos i molta complexitat. Sorprenent trencaclosques de dolçor, acidesa, fum i elegants torrats. Un altre gran vi de l'enorme Joan Fabra, el mag de Sant Climent.

7. Organza - D.O.C. Rioja - 15€

Viura, malvasia i garnatxa. Elegant i sedós. Una altra joia de la inesgotable factoria Eguren. Fruit de la viticultura integrada, fermenta en bóta de roure francès amb llevats autòctons. Equilibri perfecte entre fruita, flor, i torrats.

8. Dido - D.O. Montsant - 14€

Fidel a la seva cita anual entre els millors vins catalans. Macabeu, garnatxa blanca i xarel·lo. Blanc mediterrani fresc i elegant. El most de les vinyes velles de Falset i Marçà fermenta i madura durant 10 mesos per a oferir-nos voluptuositat, elegància i fruita de primera. Tresor ecològic, sensacions de tardor. Cítrics, flors, fonoll, fum, olives ... vibrant!!!!

9. Terra de Cuques - D.O.Q. Priorat - 30€

Moscat i Pedro Ximénez. Un veritable oasi aromàtic. Criat al voltant de 16 mesos en demi-muits, bótes més grans del que és habitual, per tal que la fusta sigui només un subtil element més en l'harmoniós conjunt. Un Priorat complex, molt personal i tremendament mineral. Fruita blanca, flors, anís, espècies dolces i fins torrats.  De textura vellutada i final persistent i suggerent.

10. Abracadabra - D.O.Q. Priorat - 25€

Garnatxa blanca, macabeu i un xic de màgia. Fruita molt madura combinada amb notes lleugerament fumades i espècies. Perfecte equilibri entre untuositat i frescor. Vinya ecològica plantada en costers de llicorella. Un blanc a l'alçada dels millors que deixa ben clar que el Priorat no és només terra de grans vins negres.

No us vull entretenir més. Correu cap a la botiga!!! 

Beaujolais i vi novell

Cada tercer dijous de novembre, surt al mercat el Beaujolais Nouveau, l'equivalent al nostre vi novell. Ambdós són amables, frescs i accessibles; vins plens de fruita i fàcils d'entendre per tothom.

La tradició del vi novell a Catalunya ve de lluny. Arribat el mes de novembre, els cellers i les cases penjaven una branqueta de pi a la porta anunciant així que ja tenien vi novell. Actualment, als volts de Sant Martí (11 novembre), s'organitzen algunes fires, festes i tastos per a celebrar l'arribada del primer vi de l'any. A França, els viticultors, cansats de la verema, acullen la festa del Beaujolais com la celebració d'una anyada més; moment de fer un bon àpat plegats i gaudir de les primeres ampolles.

Com sol ser habitual, i tot i ser vins semblants, els francesos han sabut vendre molt millor el seu producte. La distribució del Beaujolais és massiva i simultània per tot el món, de manera que tots els comerços i restaurants disposen de les ampolles puntualment cada tercer dijous de novembre. La frase "le Beaujolais nouveau est arrivé" és famosa arreu, inclús a casa nostra. En canvi, el vi novell no s'ha sabut vendre igual de bé; són molts encara els consumidors que el desconeixen o que el tenen com un vi de poca qualitat. 
Ambdós són vins elaborats amb el mateix mètode: la maceració carbònica. Aquesta consisteix a fermentar el raïm sense trencar-ne els grans, procés que permet conservar tota la càrrega fruital dels raïms, extreure'n molt pocs tanins i conservar part del carbònic. D'acord que no són vins que puguem conservar durant gaire temps, ni vins d'una gran complexitat aromàtica, però si els prenem en els seus primers mesos de vida, acompanyats de la clàssica carn d'olla o d'un bon pa amb tomàquet, són vins llaminers que conviden a compartir i a gaudir, amb aromes a fruita vermella molt madura i llaminadures; i, un tacte làctic i vellutat. Sens dubte, un substitut fantàstic pel Lambrusco de torn i un producte magnífic per a tots aquells que comencen a sentir curiositat pel món del vi. Animeu-vos a tastar-los i recuperem plegats una tradició tan nostra com és el vi novell. Salut!

El temple ocult

Aquest matí ja no me n'he pogut estar i he tornat a Calonge, a Mas Molla. Jo en dic el temple ocult; temple perquè allà el vi és venerat, i ocult perquè no està dins dels circuits més habituals del vi.

Aquí es conserven les maneres tradicionals, el policultiu que es gestiona des del mateix mas des del 1338. La família Molla ha treballat i treballa aquesta terra amb amor, passió i naturalitat; aquí, res no és artificial: maneres planeres, productes honestos i entorn harmònic. I, per descomptat, vi natural.

La Montse em rep, com sempre, amb un somriure, però aquesta vegada alguna cosa és diferent: està embarassada. En preguntar-li com es dirà respon: "Borja Mari, no!, és broma; encara no ho sabem" i només li falten quinze dies; natural, oi? Entre bótes i ampolles, la Montse es mou com peix a l'aigua, i entre copa i copa et transmet tota la seva passió i el seu coneixement pel terreny i pel raïm.

El vi s'elabora sense sulfits afegits, només els que el vi genera de manera natural i els que el lluquet tradicional hi aporta de manera residual al desinfectar les bótes. Llevats autòctons, ampolles de cava reutilitzades (en previsió de possibles refermentacions) i varietats catalanes. Aquí el vi natural ho és amb naturalitat, no existeixen la pompositat o l'arrogància del nouvingut que pretén seguir les tendències i mostrar-se especial; aquí el vi és vi, suc de raïm fermentat que parla de l'anyada, del terreny, de la pluja, del vent ... Espero no estar-me posant massa poètic, però l'ampolla de monastrell que m'està acompanyant mentre escric aquestes línies ho fa inevitable.

Bona part dels clients són amics de la família. Un rere l'altre anaven preguntant la Montse per la seva panxa. Els habituals reserven els vins abans de ser embotellats i els seus cognoms s'anoten a les bótes acompanyats del nombre d'ampolles que voldran. Cada bóta és única, fusta vella del s.XVI. L'inox no apareix per enlloc, però les àmfores tampoc; aquí no es mouen per modes, això és un temple, història, tradició. La vinya s'equilibra de manera natural. Cada insecte fa la seva feina i cada anyada deixa la seva empremta ferma en els vins. 

Podeu imaginar què fa la Montse en el seu temps lliure? Doncs sí, volta pel bosc a la recerca de varietats antigues que pugui empeltar amb el sofert Richter 110. A més del seu ja popular Jaqué, o del regionalment oblidat Monastrell, a Mas Molla han recuperat la Picapolla Moscatella i un bon nombre de varietats tradicionals pràcticament extingides a la regió que afegeixen als seus cupatges per tal de dotar de personalitat pròpia a cadascun dels seus vins. La feina recau al camp i no al celler. Els vins no es filtren, ni es clarifiquen ni es corregeixen. La Montse, amb els seus estudis d'enologia, podria fer-ho sense problemes, però com ella mateixa explica estaria traint la terra. El vi fermenta quan vol i com vol i quan en prens una copa vora les vinyes entens que no hi ha dubte possible: aquell vi surt d'aquella terra.

Ampolles: volums i estils.

Avui us proposo un viatge a l'univers ampolla. Sabeu com es diuen les ampolles en funció del seu volum o de la seva forma?

Segur que tots heu sentit a parlar dels màgnums i de les de 3/8 (mitja ampolla), però de volums n'hi ha molts altres. Comencem per l'ampolla de 250 ml, després la de 375 (o 3/8), 500 i 750, l'ampolla estàndard. A partir d'aquí, màgnum (1,5l.), Jeroboam (o doble màgnum [3l.])

Més enllà dels 3 litres, la cosa segueix amb una llista enorme d'ampolles de gran capacitat totes elles amb noms bíblics:

- 4,5: Rehoboam

- 6: Matusalem o Imperial

- 9: Salmanazar o Mordechai

- 12: Baltasar

- 15: Nabucodonosor

- 18: Melchor

- 20: Salomon

- 25: Sovereign

- 27: Primat o Goliath

- 30: Melchizédec

I, us estareu preguntant, es fan servir gaire aquests formats? En general, quant més gran més atípic. Els Champagnes i els grans Bordeus, sovint surten a subhasta en volums grans, donat que asseguren una evolució més progressiva del vi, però, en l'àmbit de la restauració, és poc habitual veure ampolles més grans que un doble màgnum.

I, els estils? Com es diuen totes aquestes formes diferents d'ampolles que trobem arreu? Els 4 tipus més habituals són els següents:

- Bordeus: la primera ampolla que a tots en ve al cap quan pensem en vi; recte i d'espatlles rígides (com els habitants de Bordeus, dirien a la Borgonya)

- Borgonya: l'ampolla de panxa contenta i espatlles caigudes (com la gent de la Borgonya, segons els viticultors de Bordeus).

- Rhin: estreta i alta, de coll molt llarg.

- Champagne: aquesta la coneixem tots, oi? 

I n'hi ha molts d'altres, però pràcticament ningú en coneix o utilitza els noms. L'ampolla Port per a vins fortificats, l'ampolla Francònia (associada inevitablement al Mateus), o els Clavelins, l'ampolla del Vin Jaune al Jura, de forma única i capacitat de 620 cl. 

Ah!, una darrera curiositat. A Alemanya, les ampolles tenen pràcticament la mateixa forma arreu, però al Mosel solen ser verdes mentre que al Rhin són marrons.

Això és tot per avui. Si us ha agradat, si us plau, compartiu-la per tal que en pugui gaudir més gent. Salutacions a tothom.

Paraulotes

Avui m'he proposat explicar-vos algunes d'aquelles paraules que la gent del vi fa servir amb massa naturalitat i que a molts consumidors sonen a xinès.

Tanins: els tanins són una substància secant i astringent que prové dels elements sòlids del raïm (rapa, pell i llavors) així com de les bótes on s'envelleix. Els tanins són part responsable del color, l'aroma, l'estructura i la longevitat dels vins; tensen els llavis, tallen la saliva, deixen la llengua rasposa i confereixen un final amarg als vins (quelcom semblant al que sentiríeu si us possessiu fulles de te a la boca). Els vins blancs tenen menys tanins donat que el seu most té menys contacte amb les pells, en canvi, varietats negres com la monastrell o la cabernet sauvignon tenen tanins ben ferms. Tasteu un bon Bordeus i gaudireu de la cara més elegant i aristocràtica dels tanins.

Mares o "lías": sediments que deixa el vi després de la seva fermentació als fons dels dipòsits. Estan formades per llevats morts, llavors, pells, etc.

Bâtonnage: procés que consisteix amb el remenat de les mares més fines de manera periòdica per tal que el vi guanyi volum i complexitat. És especialment habitual quan els vins blancs es fermenten i/o crien en bóta. Això s'ha fet tradicionalment amb un pal o bastó (bâton), d'aquí el nom.

Criança: aquest terme, aparentment tan obvi i comú, està creant certa confusió. Quan trobem aquesta paraula en alguna etiqueta, simplement ens està indicant que el vi ha passat un temps dins una barrica (sovint al voltant d'un any). No és, en absolut, garantia de qualitat; només ens parla del seu envelliment. Tot i que, teòricament, després de la criança un vi guanya complexitat, això no sempre és així, doncs hi ha vins que no en surten beneficiats. Alhora, cal entendre, que si ens agraden més les aromes primàries pròpies de la fruita, probablement gaudirem més d'un vi jove que no pas d'un criança.

Bouchonné: terme francès que utilitzem per a referir-nos a taps de suro (bouchons) que han alterat negativament les aromes del vi. Li confereixen una desagradable aroma de terra humida o de florit que impedeixen gaudir-ne. El causant n'és una molècula anomenada TCA (tricloroanisol) que infecta un petit percentatge del suro natural utilitzat per a fer taps.

Màgnum: res a veure amb aquell detectiu privat de camises llampants que alguns recordareu. Un màgnum no és res més que una ampolla amb el doble de capacitat que les habituals, és a dir, 1,5 litres. En contra del que es creu popularment, el vi en ampolles màgnum no és millor, però si envelleix de manera més progressiva, donat que la relació aire/vi és menor que en una ampolla de 75 cl. Pot ser una molt bona alternativa per a reunions o celebracions multitudinàries, doncs per si mateixa l'ampolla màgnum crea un ambient festiu i amable.

Cupatge: combinació de diferents varietats de raïm en un mateix vi. Per exemple, podem dir que el cupatge tradicional del cava és: xarel·lo, macabeu i parellada. Quan un vi s'obté d'una sola varietat es coneix com a monovarietal.

Crémant: terme utilitzat per a designar els escumosos francesos obtinguts pel mètode tradicional fora de la Champagne. Podeu trobar crémants extraordinaris al Jura, al Loire, a l'Alsàcia ...

Sulfits: quan trobem "contiene sulfitos" en una etiqueta ens està indicant que el vi conté derivats de l'àcid sulfurós amb l'objectiu de prevenir l'oxidació i assegurar una bona conservació. Els vins naturals s'elaboren sense sulfits i arran d'això sovint desprenen unes aromes ben diferents de les que estem acostumats.

Vi de gel: en alemany "eiswein" (en anglès "icewine"). Vi blanc licorós (hi ha alguns exemples acolorits) que representa la versió més peculiar i espectacular dels vins dolços. S'obté de manera natural als països de clima molt fred (no al Penedès [Gramona!!!]). Per elaborar vi de gel cal fer les veremes de manera molt tardana, ja que cal esperar a les primeres glaçades (sovint al novembre). Els raïms glaçats, es cullen de matinada i es porten a la premsa que sovint els espera a la mateixa vinya (després d'un aclimatament previ d'unes hores). L'aigua que compon el raïm (aprox. 85%) arriba a la premsa glaçada, per tant, l'únic most que en surt és pur xarop, pura essència. Tot i l'enorme quantitat de sucre que acumulen, la seva especial acidesa els equilibra i els torna pràcticament màgics. Els millors exemples els trobareu a Àustria, Alemanya i Canadà. 

Vins i formatges: els millors maridatges

Quantes vegades haurem sentit allò de "que no te la den con queso"?! Històricament, quan algú servia un vi dolent l'acompanyava de formatge i, així, en dissimulava els defectes, gràcies a l'afinitat que existeix entre tots dos. Avui, us proposo una llista complerta dels millors maridatges que podem fer entre vins i formatges, però no pas amb l'objectiu d'enredar ningú sinó amb el de potenciar els dos elements de tal manera que el resultat de la combinació us faci tocar el cel i enterrar els vells tòpics com el del formatge sempre amb vi negre. Gaudiu-ne.

- Formatges tendres de vaca o cabra (Alt Urgell); blancs secs i poc aromàtics. 

- Brie i camembert; blancs amb criança, cava o negres joves afruitats.

- Tou dels til·lers, pastes toves de la Garrotxa, Münster; blancs joves afruitats o cava brut jove.

- Gorgonzola, cabrales, roquefort i altres blaus; vins dolços tipus sauternes, malvasies de sitges o canàries, dolços de Xerès (PX!!!), porto ...

- Cheddar, gruyère, appenzeller i altres formatges d'intensitat similar; negres contundents de varietats potents com el Cabernet Sauvignon o el Syrah, un bon Xerès o cava (depenent de la intensitat del formatge).

- Serrat, curats de Maó, Montsec, Idiazábal; joves afruitats poc tànnics o blancs amb fusta.

- Fresc de cabra; blancs joves i aromàtics com Verdejo o Sauvignon Blanc.

- Manxegos; negres amb criança de mitjana intensitat (Rioja o Penedès per exemple) o amontillado.

- Curats; negres italians, blancs dolços o Madeira.

- Tupí; blancs fermentats en bóta o negres de criança.

- Stilton; porto dolç o Madeira (maridatge històric que val la pena conservar!!).

- Frescs i cremosos; cava, xampany o chardonnay.

- Fumats; syrah, mencia o sauternes.

- Fondue; sauvignon blanc o altres varietats amb acidesa alta.

- Gouda; chardonnay (acideses baixes), dolços de riesling o cabernets vells.

- Feta; moscat sec.

- Mascarpone; cava, xampany lleugerament dolç o Moscato d'Asti.

- Edam; riesling, cava sec o pinot noir.

- Havarti; sauvignon blanc o negres afruitats.

- Cantal; pinot noir. 

- Emmental; vi novell o beaujolais.

- Parmesà; vins italians de nebbiolo. 

Òbviament, aquestes afinitats són molt genèriques i a cada parella hi podríem trobar els seus matisos. Cal recordar sempre que les intensitats i les acideses han de ser semblants i que el joc de contrast entre per exemple els formatges més salins i els vins més dolços resulta sorprenent i captivador; ah!, i per descomptat, no oblidar els maridatges regionals (un vi i un formatge de la mateixa regió solen funcionar molt bé plegats). La resta és només un joc, una aventura on l'única cosa que fareu serà aprendre dels errors i gaudir.

Fins la propera.


*Bonus track "algunes de les afinitats que guardo en el record":

- Terrós d'Alba amb Augustus Chardonnay

- Casa Mateu amb Bollinger

- Tupí de Can Gorgs amb ratafia dels Raiers

- Carrat Bauma amb Schiefer Terrassen Lowenstein Riesling

- Tou dels til·lers amb Blanco Nieva Pie Franco

10 mentides

Avui us presento 10 tòpics al voltant del vi que molta gent creu certs i són totalment falsos:

1- ELS VINS NEGRES MILLOREN AMB EL TEMPS, PERÒ ELS BLANCS HAN DE SER DE L’ANY 

No tots els vins negres milloren amb el temps, de fet, cada dia són més els vins negres preparats per a consumir tan bon punt surten al mercat. Els vins joves (sense bóta) és preferible consumir-los aviat per a mantenir tota la frescor de la fruita. Si el vi té criança, pot aguantar un temps més, però, no sempre millorarà. Optem per mantenir a l’ampolla aquells vins de tanins potents que integraran tots els seus elements aromàtics amb el temps: alguns Bordeus, Priorats, etc.

A l’altra banda, els blancs. No tots han de ser de l’any. Alguns blancs criats en fusta tenen un llarg recorregut, anys inclús i, els temps els torna més amables i melosos. En altres casos, la mateixa acidesa del vi actuarà com a conservant; no tingueu por de deixar reposar un anyet aquells vins de climes freds i plujosos i varietats de bona acidesa (Albarinyo, Riesling …); el temps suavitzarà els àcids i els vins es tornaran més amables i complexes.

2- ELS VINS AMB TAPS DE ROSCA O SILICONA SÓN PITJORS QUE ELS DE TAP DE SURO

En la cultura catalana, el suro ha tingut sempre un paper molt important, i suro i vi han format un binomi molt fort. En canvi, en altres cultures com l’Australiana, els taps de materials alternatius estan totalment normalitzats.

La teoria diu que els taps de suro permeten un petit intercanvi d’oxigen i, per tant, una progressiva evolució del vi; molts dels materials alternatius no permeten aquest intercanvi i el vi queda tancat de manera totalment hermètica. D’altra banda, el suro té un gran problema: el TCA, una molècula capaç de contaminar el vi a nivell olfactiu fins al punt de fer imperceptibles les aromes naturals del mateix. Què fem doncs? No tenir por a comprar vins amb qualsevol tipus de tap i, potser sí, val la pena comprar vins amb tap de suro quan es tracta de vins de gamma més alta que pretenem guardar un temps, però tenint sempre present el risc d’infecció.

3- EL VI NEGRE DEL TEMPS I EL CAVA DEL CONGELADOR

Sovint, recordem allò de "el vi negre a temperatura ambient". Frase certa, potser, a l'Edat Mitjana quan als castells estaven a 14 o 15 graus, però no pas ara quan a qualsevol casa s'està tot l'any per sobre dels 20 i, a l'estiu inclús dels 24 o 25.

Tampoc és gens bona la idea de posar el cava al congelador. El cava en surt glaçat i, així, és pràcticament impossible percebre'n cap aroma.

Temperatures òptimes de forma molt genèrica: cava i blanc jove 5º (nevera), blancs amb més estructura i rosats 8-10º, negres joves 12-14º, negres més complexes 16º i grans reserves clàssics 18º. 

Recordeu refredar el vi de manera progressiva, dins una galleda amb aigua, glaçons i sal que ajudi a desfer el gel i a repartir així el fred de manera més uniforme. L'altre gran consell: quant més alcohòlic el vi, més baixa la temperatura; quant més tànnic, més alta. Així el tast resultarà sempre més equilibrat.

4- BLANC PEL PEIX I NEGRE PER LA CARN

Us sona, oi? Tampoc és sempre cert. Hi ha molts tipus de peix i molts tipus de carn, així doncs, aquesta generalització resulta massa agosarada. Puc prendre el mateix vi blanc amb un llenguado a la planxa que amb un mero amb patates al forn? O, el mateix vi amb un pit de pollastre a la planxa o amb un entrecot de bou? Òbviament no. Aquí us resultarà molt útil el maridatge cromàtic. Com més vermella la carn, més vermell el vi; com més blanc i suau el peix, més jove el vi blanc. I, no oblideu les coccions, els bullits i les planxes fan pensar en plats més lleugers; estofats, fumats, forns, espècies, etc. en plats més contundents. Ah!, i no oblideu els rosats en tots aquells casos entremig en els que no ho veieu clar.

5- EL ROSAT ÉS UN VI MENOR 

Anys enrere, potser sí. Cert que alguns cellers elaboraven els seus rosats amb aquell raïm que no era prou bo per res més. Avui però, molts cellers fan vins rosats extraordinaris, elaborats com el vi negre, però deixant menys temps les pells en contacte amb el most. Tasteu un vi rosat, per exemple, del Montsant, Tavel o Navarra amb peix blau, una paella mixta o una bona pizza casolana i mai més cometreu l'error de menystenir-lo.  

6- EL RIOJA ÉS MOLT FORT, MILLOR EL RIBERA

Entenc que aquesta afirmació es basa en el record que molts tenim dels Rioja d'estil més arcaic, carregats d'aromes d'estable, pell, humitat, etc. Avui en dia, a la Rioja es produeixen alguns dels vins més fins i delicats de l'estat, i posats a afirmar quin dels dos orígens produeix els vins més forts, caldria probablement mirar abans cap a la Ribera que cap a Rioja. En general, però, totes dues Denominacions produeixen vins fantàstics si sabem què triar.

7- MILLOR UN RIBERA, EL VI CATALÀ ÉS MASSA FORT

Cert que a Catalunya ens toca molt el sol i cert també que, sovint, no tenim el contrast tèrmic que defineix les millors zones de la Ribera, però, d'aquí a afirmar que tots els vins de la Ribera són magnífics i tots els catalans són forts n'hi va un tros. Fa uns anys, recordareu que els vins dels Somontano (Enate!!) semblaven extraordinaris i, ara no en beu ningú. Per descomptat que a la Ribera es fan vins magnífics, però a Catalunya hi ha cada dia més cellers que produeixen vins veritablement meravellosos i, no necessàriament forts. Comenceu amb vins del Penedès o el Montsant i ja veureu que aviat us reconvertiu.

8- UI NO!!!, VI FRANCÈS NO!!! ÉS MOLT CAR

França és un gran consumidor de vi, però, sorprenentment, tot sovint el vi que els francesos prenen diàriament no supera el 6€/ampolla. No us ho creieu? Només cal apropar-se un dia a Perpignan i remenar les estanteries de qualsevol supermercat o enoteca i descobrireu un enorme ventall de vins més enllà de la Borgonya i Bordeus.

9- NO ENS ARRISQUEM, MILLOR AGAFEM VI D'UNA REGIÓ CONEGUDA ...

Sí i no. És clar que el prestigi de les diferents denominacions és fruit del seu treball al llarg dels anys, però també ho és que cada dia hi ha més regions emergents que fan vins excepcionals i que els venen a preus molt competitius per a poder lluitar amb les denominacions més clàssiques. Alguns bons exemples: Terra Alta, Conca de Barberà, Toro, Campo de Borja, Jumilla, el sud de França ...

10- JO NO PRENC VI PERQUÈ NO EN SÉ

La pitjor de totes les afirmacions possibles. No cal saber-ne per a gaudir-ne. Jo menjo habitualment molts aliments dels quals no en tinc coneixements profunds i m'encanten. El vi és un aliment més que entre tots hem de fer tornar a les nostres taules de cada dia; sense por ni esnobismes. Poseu una copa de vi als vostres àpats i el vostre cos us ho agrairà i, si a més, acabeu l'àpat amb un copeta de vi dolç, el resultat pot ser ja del tot memorable.

Prosa o poesia?

El vi intimida. El tracte que entre tots li donem tanca moltes portes. 

Comencem pels joves. Què beuen? Beuen bàsicament refrescs, cervesa i, quan surten "cubates". Per què? Perquè la cervesa i els refrescs són barats, els troben a qualsevol lloc, són fàcils de prendre, tenen marques reconeixibles, ... Imagineu que uns nois joves volen prendre vi. No sempre serà barat, no el trobaran a qualsevol lloc (i menys de qualitat correcta i a copes), no és gens fàcil de prendre si els nois es compren una ampolla (llevataps, copes) i no tenen marques reconeixibles a les quals fer confiança. En el millor dels casos, arribaran a un bar on trobaran vins a copes i on possiblement l'ambient no serà el més apropiat per a la seva edat, en demanar una copa de vi el cambrer els dirà si volen un Rioja, un Ribera o un Rias Baixas; si superen aquests primers inconvenients, els serviran, sovint, una copa de vi dolent i car, d'una ampolla que probablement fa dies que és oberta i a mala temperatura. Solució? "porta'm una cervesa" o encara pitjor: marxar cap a casa amb els amics, demanar unes pizzes i obrir una ampolla de Lambrusco.

Ai, el Lambrusco!!! Quantes coses ens ha d'ensenyar!!!! D'acord, sovint és dolent o molt dolent, però, oi que coneixeu força joves que en prenen? És barat, dolcet, no requereix cap mena de coneixement (alguns saben que és italià, però no de quin raïm està fet o amb quin mètode i se'ls en fot), les bombolles el fan refrescant i ha esdevingut una gran marca a escala mundial. Després vindran els primers blancs aromàtics i lleugers (Gessamí, Vinya Esmeralda, Perro verde, ...) i possiblement després els primers negres de marques reconeixibles, bàsicament "marca" Rioja, Ribera o Verdejo. Quants anys no hauran de passar abans el noi o la noia es prengui el seu primer gran vi de l'Empordà o de la Terra Alta?

El mateix Lambrusco, el Yellow Tail, el mercat anglosaxó o les begudes energètiques ens poden donar moltes pistes de per on començar. No podríem envasar el vi en llaunes o en ampolletes individuals, fàcils d'obrir i de transportar? No podríem inicialment mostrar el vi als joves com un producte fresc, natural i sobretot senzill d'entendre? "Posa'm una llauna de Gotim Bru" que fàcil seria!!! El jovent, inicialment, vol un refresc lleuger, dolcenc, afruitat i possiblement amb bombolles. No podríem fer un vi així, quelcom semblant a un Lambrusco però de qualitat, fet a casa, amb una imatge i un format atractius, amb marques reconeixibles i fàcil de trobar? Segur que d'entrada no seria fàcil, però mireu l'evolució de les begudes energètiques (Monster, Red Bull, etc.); només cal trencar tabús i prejudicis i invertir decididament en promocionar el vi. 

Ara imaginem que els nostres nois i noies superen la primera fase, el vi els atrapa i esdevenen bebedors de vi habituals. Arribats a aquests punts es troben dues realitats: el vi del supermercat o de la botiga del barri i el món del vi ple d'esnobisme, retòrica i tecnicismes. I, entremig?, res, un desert, un abisme difícilment salvable sense ajuda. Què passarà tot sovint?, que molta gent no sortirà mai del Protos, el Marqués de Cáceres o l'Albarinyo (marques!!!!).

Sense voler-ho, el sector fa del vi un producte elitista, esnob i intimidant per a molta gent. Com passem de l'ampolla de Perro Verde a un concert-maridatge de vins biodinàmics i flauta travessera?!?! Parlem a la gent de tanins, malolàctiques, terpens o pirazines com qui parla de la pluja; tothom fa cara d'estar d'acord amb el que es diu, però una bona part no entén res!! Quan no, parlem de vi en vers, o en termes filosòfics, cosa que no dic que no estigui bé, simplement crec que no és la millor porta d'entrada al món del vi adult o, almenys, no per a tothom. 

El vi, cal no oblidar-ho, és fruita, terra, pagès, prosa ... Com està de lluny el viticultor amb les mans ben colrades pel fred i les feines a la vinya del cambrer estirat del restaurant "estrellat" de torn!!!! Obrim les portes dels cellers, portem els nens en edat escolar a visitar vinyes, fem tastos populars, parlem de vi amb naturalitat, apropem el coneixement d'una manera relaxada i accessible i potser així aconseguirem que el vi torni a ser un aliment indispensable que ocupi les nostres taules cada dia.

Viografia

Ara fa ja més d'una dècada que la meva curiositat pel món del vi va esdevenir una passió.

Jo era d'aquells que simplement prenia una copa de vi de tant en tant. Un bon dia, a la meva dona i a mi, se'ns va ocórrer anar a visitar un celler. Vaig fer unes quantes trucades, però ben aviat vaig descobrir que no seria fàcil: tothom em deia que o bé havia de pagar o bé no era possible. El meu darrer intent em portà de casualitat al Celler Augustus, al Penedès; allà, un noi ben maco em va dir que hi podíem anar en aquell mateix moment i que per descomptat no havíem de pagar res, així que cap al cotxe i en marxa.

Un cop allà, la combinació d'un tracte exquisit, l'impacte de la meva primera vinya i un quelcom que encara avui no aconsegueixo explicar em va captivar per sempre més. No crec recordar, des d'aleshores,  cap dia en què el vi no hagi ocupat un racó dels meus pensaments.

Innumerables visites a cellers i botigues (sempre amb les guies de vins sota el braç), un nombre inconfessable d'ampolles compartides (o no) i una fascinació imparable pel vi van fer que acabés treballant de sommelier a la primera botiga amb cara i ulls a la que comprava de manera regular, el Magatzem del Pont, a Girona. Allà, vaig trobar un espai on seguir aprenent i coneixent el sector de més a prop.

Però els anys van passar i el meu cos no en tenia prou. Un dia, en una visita a en Josep Trallero, al Serrat de Montsoriu, el "bo" d'en Josep em va dir: "mira nano, tu fins que no plantis quatre ceps no entendràs res!!!". D'entrada em vaig escalfar com una mona, després vaig imaginar que el meu desig de saber més i més resultava feixuc i finalment vaig entendre que en Josep tenia raó.

Així, a finals de 2010, vaig portar mostres del terreny que envolta casa meva al Montseny a analitzar a l'Incavi (Institut Català de la Vinya i el Vi). Amb els resultats a la mà, vaig trucar al millor viverista que vaig ser capaç de trobar, i li vaig encarregar 75 ceps de Syrah (SO4/174), la varietat del nord del Rhône de la que feia anys que estava profundament enamorat. Després, va tocar corregir les carències de matèria orgànica que hi havien reflexat les analítiques i, marcar el terreny per tal d'aprofitar al màxim els escassos 75 m2 de què disposava. 

La matinada de l'onze de febrer de 2011, amb un fred que pelava, vaig saltar del llit cap a les 4 del matí després de no haver estat capaç de dormir 10 minuts seguits en tota la nit; el motiu? Els meus ceps m'esperaven amb les arrels ben humides per a ser plantats. L'aventura va durar una mitja hora, doncs, el fred era tal que passada aquesta estona no podia moure els dits. Després de recuperar la temperatura corporal, als volts de les vuit d'aquell matí vaig seguir plantant els meus ceps fins a tenir-los tots a lloc. Indescriptible!!!

Després poda de formació cada any, posar pals i fils, llegir manuals d'enologia i viticultura sense parar, ... i tot això compaginat amb el curs de sommelier a l'escola d'hostaleria de Girona de la mà d'en Josep Roca. Després de superar el curs amb excel·lent i gaudir els campionats de Catalunya de sommeliers, vaig viure unes quantes experiències com a sommelier a restaurants amb estrella Michelin que em van acabar de convèncer de què el meu lloc no era allà sinó a la vinya i al costat d'aquells que com jo un bon dia van sentir curiositat pel raïm. Vaig començar a dedicar molt més temps a la vinyeta de casa i al meu projecte Clos dels Cims. 

El moment més gran de tots, arribà per fi a finals de setembre de 2013, quan vaig veremar per primera vegada els meus propis ceps. Les pluges, les xarxes anti-ocells, la poda i tots els altres sacrificis i maldecaps inherents a una vinya havien valgut la pena; ara era l'hora!!! Les cames em tremolaven, però amb el suport telefònic d'un parell de bons amics enòlegs el vi tirà endavant. El primer contacte amb un most, amb uns llevats, la primera fermentació, ... màgia; aquí vaig entendre de totes totes aquelles dures i llunyanes paraules d'en Trallero. 

Ara ja tinc la complicadíssima collita 2014 fermentada i reposant en garrafes de vidre i, mentre espero que el temps i el fred estabilitzin el vi, he rebut la notícia que la mostra de Clos dels Cims 2013 que vaig enviar de manera poc reflexiva a la Guía Peñín (la guia de vins més antiga i reputada d'Espanya) ha obtingut 86 punts sobre 100. Imagino, doncs, que el fet de veure el vi que la meva filla de 5 anys i jo fem a casa a la guia amb la qual tantes vegades havia passejat com un ximple per bona part de les botigues de Catalunya m'ha fet mirar enrere i amb un enorme somriure recordar que n'és de maca la vi-da.

La italiana picant

Greix, espècies i perfum, aquesta seria una definició alhora ràpida i acurada de la varietat Gewürztraminer; gewürz (especiada o picant en alemany) i traminer (de Tramin, la ciutat italiana d'on prové). 

Per què m'he decidit a escriure un article sobre aquesta varietat? ben simple, perquè crec que pot donar vins atípics i amb moltíssima personalitat i que tot sovint, la maltractem. És ben estrany que una varietat que ofereix aromes de litxis, pètals de rosa, fruita tropical, pebres ... sigui, sovint, qualificada de pretenciosa o inclús de vulgar. 

Una primera errada és jutjar la varietat per alguns dels seus exemples més pobres; m'explico: de qualsevol raïm se'n fa vi bo i vi dolent, i de raïms especials com el Pinot Noir o el Gewürztraminer només se n'obtenen bons vins allà on els ceps viuen feliços i poden expressar-se de millor manera. Així, abans de prendre un gewürz d'una zona on el raïm no viu còmode, millor optar per una altra varietat. I, us estareu preguntant, quines són les millors zones? Per sobre de totes l'Alsàcia, també alguns raconets d'Alemanya, Itàlia i Àustria i, al nou món, a Nova Zelanda i en ocasions a Amèrica i Austràlia. I per aquí a prop? Només al Somontano he trobat alguns exemples correctes i, inclús aquests estan a anys llum dels grans vins alsacians. 

No és, ni mai serà, un vi per a tothom ni un vi per a totes les ocasions. Els millors gewürz pesen, són aromàticament intensos i profundament inflexibles. Els seus ceps són poc productius i per tant poc rendibles econòmicament, fet pel qual n'apareixen poques plantacions noves. A més, també és capritxosa amb l'entorn on creix; només si està còmoda té l'estructura i l'acidesa suficients per a suportar tota la seva càrrega aromàtica; en cas contrari, es torna rude i empalagosa. Requereix un llarg període de maduració (clima fred però assoleiat), no suporta els excesos de calor ni funciona bé amb les barriques de roure, però, a canvi, és capaç d'oferir alguns dels millors vins dolços del món.

En general, el gewürztraminer produeix vins per a consumir joves, encara que un bon exemple d'un Grand Cru alsacià pot envellir favorablement fins a 10 anys. Si l'anyada ha estat massa calurosa, el vi es torna melmelada i els tons amargs proliferen.Si l'evolució ha estat la correcta, el temps transforma la rosa en mel i el seu tacte esdevé pura màgia. Pel que fa els vins dolços de verema tardana o el SGN (sélection de grains nobles) botrititzats, la seva esperança de vida arriba, en ocasions, als 15 ó 20 anys. 

La bona gewürz és diferent a qualsevol altre raïm, però quan no es compleixen les seves condicions, pot semblar un moscatell de segona divisió. Però, ai quan les coses es fan bé!!! bergamota, pell de cítrics ... inclús clau o canyella. L'estructura del vins senzills és més fluïda, però la dels grans vins arriba a semblar oli.

I, com maridem aquesta "freak"? Proveu amb foie, patés, peixos fumats o  un maridatge regional com el formatge munster si escolliu un gewürz contundent.

Si preferiu un vi jove (els alsacians són deliciosos sovint inclús quan el preu fa pensar el contrari), el podeu prendre sol, com a aperitiu, o amb menjar especiat com ara la cuina xinesa o l'índia. Inclús, amb una carn blanca o un formatge lleugerament punyent.

Ja per acabar, algunes recomanacions: cooperativa de Hunawihr (bo, bonic i barat), Zind-Humbrecht (pes i complexitat), Albert Mann (màxima expressió del terroir), Trimbach, cooperativa de Turckheim, Weinbach ... i si voleu un exemple més exòtic, aposteu per un Stonecroft de Hawkes Bay, Nova Zelanda o per algun dels nous vins xilens. Se'm fa la boca aigua!!! Voleu tocar el cel??? ha arribat l'hora de redescobrir la gewürztraminer!!!!!

El Montsant

Una magnífica ampolla de Dido negre 2011 em va transportar al Montsant ahir nit, així que aquest matí he decidit descobrir-vos aquell maravellós racó.

Quatre dades bàsiques per començar:

Any de fundació: 2001

Ha.: 1860

Viticultors: 929

Cellers: 61 (28 al 2001)

Producció: 45760 Hl.

Altitud: 200-700 m.

Clima: mediterrani-continental; hiverns força freds però curts; estius càlids amb notable descens de la temperatura nocturna.

Sòl: heterogeni (argila, sorra granítica, pedres, calç i llicorella) 

Pluviometria anual: 550 mm.

Temp. Mitj. Anual: 15º 

Història

Al Montsant , els romans ja elaboraven vins. La primera expansió de la vinya als territoris que actualment formen part de la DO es va produir durant l'Edat Mitjana, especialment amb la conquesta i repoblació de la zona, fins llavors en mans àrabs.

Durant la cristianització, els monjos cartoixans de Scala Dei (escala a Déu) van potenciar el creixement de les vinyes per tota la zona. Aquí s’originà el nom de la comarca geogràfica: Priorat (terres del prior), en la que actualment hi conviuen la D.O. Montsant i la D.O.Q. Priorat. 

A finals del segle XIX, la fil·loxera va desencadenar una forta crisi al sector. Aquest fet va propiciar l'aparició de cooperatives, a principis del segle XX, que varen contribuir a mantenir el conreu a la zona i evitar la despoblació fins als nostres dies.

La DO Montsant és una terra on el paisatge i el vi han anat de la mà al llarg dels segles. Les seves vinyes velles, autèntics tresors, conviuen amb ametllers, oliveres i pins. Molts elaboradors són joves enòlegs educats en aquesta zona que amb empenta, entusiasme i noves idees, estan portant a la regió cap al futur.

La regió ja havia adquirit renom i prestigi amb anterioritat al seu reconeixement com a D.O. (2001) com la subzona Falset de la D.O. Tarragona, denominació ja existent l’any 1945. En poc més de 10 anys, la DO Montsant s'ha fet un lloc en el món del vi, mantenint-se fidel a una filosofía: el vincle del producte amb el territori. La llavor d’aquest vincle és l’aposta per les varietats autòctones. La garnatxa i la cariñena.

Clima i territori

El clima és la unió de la suavitat mediterrània i el fred de la muntanya mitjana, amb una pluviositat lleugerament superior a les terres del voltant. 

El sòl és ric en minerals. Es poden distingir terrenys calcaris, sorres granítiques i pedregosos de llicorella.

El territori que configura la DO Montsant està delimitat per un semicercle de muntanyes que, vist sobre un mapa, li confereixen una forma singular, coneguda popularment com “el croissant”. Les serres l’embolcallen pel nord i l’oest, i, a l’est, la serralada prelitoral ens anuncia la presència propera del mar. Al sud, el territori es torna més obert vers el riu Ebre, on s'encaminen els rius Siurana i Montsant, que junt amb la riera de Capçanes són els cursos d’aigua que reguen el territori.

L’orografia de la DO Montsant és variada, accidentada i abrupta en general, tot i que es torna suau en algunes zones, especialment cap al sud. També les característiques dels sòls presenten una gran diversitat d’orígens i de composició.

Podem distingir principalment tres tipus de terrenys:

-sòls compactes calcaris, on predominen els materials sedimentaris provinents de l’acció de l’erosió i de la sedimentació dels rius. 

-sorres granítiques, principalment a la zona de Falset. Són terrenys amb baixa proporció orgànica i poca capacitat de retenció d'aigua.

-pissarres, que a la zona es coneixen com a "llicorella". Terrenys pobres en matèria orgànica. 

També terrenys rogencs més compactes, amb un alt contingut en argiles, a la perifèria de la denominació.

Varietats:

-Negres: Garnatxa negra, Carinyena, Garnatxa Peluda, Garnatxa Grisa,  (Cabernet Sauvignon, Syrah, Merlot, Monastrell, Picapoll, Ull de Llebre)

-Blanques: Garnatxa Blanca i Macabeu (Chardonnay, Moscatell, Parellada i Pansal)

Potser no té els sòls ni els espectaculars microclimes de la veina DOQ Priorat, però elabora vins de moltíssim caràcter, amb estils i preus molt més asequibles.

Sens dubte, una de les regions que més ha progressat darrerement. Vins més frescs i fruitals que al Priorat però sense perdre carácter ni mineralitat.

Vins negres

Sens dubte el producte estrella de la zona. En general, foscos, afruitats, carnosos i amb un important component alcohòlic tot i que amb menys volum i contundència que al Priorat.

La garnatxa negra té un perfil aromàtic molt sensual, de gran complexitat, i produeix vins ben estructurats. La carinyena o caranyana, també anomenada Samsó, és aromàticament molt intensa, i produeix vins de grau moderat i amb molt bona acidesa.

Vins blancs

Es distingeixen per la sedositat, l’estructura i per aromes elegants i sutils. Càlids blancs joves i vins fermentats en barrica més densos i complexes, amb molts més matisos i evolucions en el tast.  Aquests darrers, amb el temps esdevenen cremosos, minerals i molt amplis i resultan tremendament versatils a nivell gastronòmic.

Vins rosats

Han anat guanyant presència  amb els anys. Són intensos en nas, sedosos en boca i destaquen per les seves aromes fruitades. Habitualment les varietats més utilitzades són la garnatxa i la syrah, una varietat que no és autòctona però que s'ha adaptat molt bé als terrenys del Montsant. En boca, els rosats de Montsant acostumen a ser molt afruitats, amb presència de fruites del bosc; potents però elegants al mateix temps, golosos i amb caràcter.

Vins generosos

D’altra banda, són de llarga tradició en aquest territori els vins generosos. Dolços, rancis i misteles han recuperat en els darrers temps el seu antic prestigi com a producte gourmet.

Els vins dolços s’obtenen a partir de raïms sobremadurats als ceps. Solen ser untuosos, densos i amb aromes a panses i fruita confitada. Sovint, resulten sorprenents, donat que són molts els consumidors que no estan acostumats a veure un vi dolç negre ni al seu contrast d’aromes i sensacions.

El vi ranci és un vi de licor tradicional, molt singular i típic de la zona, de criança oxidativa en envasos de fusta de roure, a partir de vins blancs o negres d’uns 12%, fins a obtenir vins de entre 15-20% de grau alcohòlic. Donat que una part del vi es perd per evaporació, a cada collita s’hi afegeix una part del vi de l’anyada. Per tot plegat, un tresor que cal recuperar.

La mistela s'obté a partir del most de raïm al que s'afegeix alcohol vínic, que atura la fermentació, obtenint un vi dolç amb una graduació alcohòlica entre 15% i 20%.

Vermuts

Tot i que no pertany exclusivament a aquesta D.O. sino més aviat a tota la província de Tarragona, val la pena mencionar una altra de les joies clàssiques de la zona: el vermut. Elaborat seguint les receptes tradicionals de la comarca del Priorat, sovint a base de garnatxa blanca, macabeu i Pedro Ximénez macerades amb més de 100 herbes aromàtiques i sovint envellits en bóta.

Kosher

Es tracta d'un vi elaborat segons la Llei Jueva. És consumit per les principals comunitats hebrees del món. En hebreu, "kosher" significa pur i es refereix a que tot el procés d'elaboració ha estat certificat per un rabí o per una persona autoritzada per la comunitat jueva seguint les seves pròpies normes. En el conreu no s'utilitzen substàncies químiques. Cada trasbals del vi i cada operació del celler ha d'estar supervisat per la persona designada, evitant la utilització de gelatines en la clarificació del vi. Per a la fermentació s'utilitzen únicament els llevats autòctons, procedents de la pròpia pell del raïm.

El celler de Capçanes elabora el Kosher més reconegut, el Flor de Primavera, Peraj Ha'abib. Tant el vi com la visita al celler són tremendament recomenables.

Preus

- La majoria de vins es mouen entre els 5 i els 35 €.

- La franja entre els 12 i els 25€ ofereix valors segurs.

- Els BIB (bag-in-box) de “El Masroig” o de “El vi a Punt” ofereixen vins molt correctes a un preu fabulós!!!!!

Els millors preu/plaer

-Dido blanc i Dido negre; terroir a l’abast de tothom. Potents, saborosos i fàcils d’interpretar.

-Blanc d’Orto Brisat; intensitat i frescor. Crema, mantega i fruita blanca.

-L’Heravi negre jove; pura fruita per a totes les butxaques.  

-Costers del Gravet; fruita madura, espècies dolces, roure cremós i mineralitat abundant. Una joia més del Celler de Capçanes.

-Blau i Can Blau; inmillorables cupatges de garnatxa, samsó i syrah, equilibrats, llargs i saborosos.

Les joies de la corona

-Teixar; vi negre de garnatxa peluda de dimensió extraordinària. Elaborat a partir de ceps vells i defugint excessos de fusta; fluid, equilibrat i sofisticat. Elegància és potser, la paraula que millor el defineix. Notes mentolades, centre de mora i final de fum i caramel.

-Les Tallades de Cal Nicolau; Picapoll negre, varietat molt particular, elevada a l’enèssima potencia.

-Peraj Ha’abib – Flor de Primavera; vi kosher elegant i llaminer com pocs.

-Venus La Universal; especiat i fresc, ens mostra el millor del terroir del Montsant.

-Espectacle; monovarietal de garnatxa fruit de ceps centenaris arrelats a unes pendents impossibles. Elegant, madur i de gran complexitat. Floral, lleugerament cítric i  especiat, amb gran expressió de fruita i balsàmics. Saborós, fluid, estilitzat, equilibrat i mooooolt llarg.

-Trossos Tros Negre: espècies i torrats sobre un fons potent, saborós, torrat i de tanins madurs.

Personatges

Sens dubte, la Sara Pérez i en René Barbier (Venus la Universal) són dues de les cares més reconeixibles del vi del Montsant. Fills de dues famílies històriques de la comarca, abanderen l’amor pel terreny i una manera de fer del tot planera.

L’altra figura indispensable és en Joan Asens, mà dreta durant 17 anys del ja mític Álvaro Palacios a la D.O.Q. Priorat. Cofundador del celler Orto Vins, i quarta generació d’una dinastia vitivinícola, coneix com pocs les virtuts d’aquests terrenys.

Bé, fins aquí el viatge al Montsant. Espero que n'hagueu gaudit i que no oblideu visitar la Fira de Falset. Salut!